Logo Catalunya Diari
Logo Catalunya Diari
Logo Instagram CatalunyaDiari
Logo Messenger
Les Tres Gràcies s'han celebrat a Reus amb restriccions durant la Setmana Santa 2021

Tot canvia

Fa poc més de quatre dies que hem deixat enrere una Setmana Santa descafeïnada, desproveïda de qualsevol manifestació religiosa al carrer i amb unes poques mostres de pietat popular, merament testimonials. Tot i que la d'enguany ha estat una celebració circumstancial a causa de la pandèmia, aquesta realitat podrà ben ser la Setmana Santa de l'avenir. En aquest sentit, la volada que tenen, cada vegada més, les vacances de sol i platja, la mobilitat familiar cap a les zones turístiques del país i la desaparició de les últimes generacions hereves de vells costums han fet perdre, gairebé sense adonar-nos-en, els vells costums que fins fa ben poc imperaven en aquest inici de la primavera, que cada any es repeteix i alhora es descobreix de nou.

Precisament, la darrera sobretaula del Diumenge de Pasqua, a casa meva, va anar d’això. La padrina afirmava que la Setmana Santa d'avui en dia no té res a veure amb la que es vivia durant la seva infantesa i joventut. Abans, ningú no sortia del poble i passava aquests dies envoltat d'un sentiment religiós que compartia la majoria de la comunitat. Els actes començaven el Diumenge de Rams, amb la missa i benedicció de les palmes, els palmons i els manats de llorer. La imatge del Sant Crist sortia per primera vegada al carrer en el viacrucis de la tarda i els armats desfilaven amunt i avall marcant el seu pas fatigat.

L’ofici de Dijous Sant era el més impactant de l’any, ja que quan s'apagava l'última espelma de l'altar, tot el temple quedava a les fosques i la gent començava a cridar i xisclar mentre es feien brandar els carraus i es donaven cops de maça als bancs per «matar els jueus». Una autèntica escena de terror.

Divendres Sant al matí, a trenc d’alba, es passejava la creu grossa pel carrer amb les catorze estacions del viacrucis, fent les parades habituals en els punts de sempre. A l'hora de dinar, totes les cases tenien sobre la taula la cassola de bacallà i es seguia un rigorós dejuni, acompanyada d’una bona abstinència. A la tarda, en una església plena de gom a gom, tocava anar a escoltar el sermó de les Set Paraules, predicades per un gran orador que feia sentir pecador qualsevol que escoltés amb atenció aquell missatge apocalíptic.

Potser, el moment més místic de tots arribava aquella mateixa nit. Moltes cases posaven barres amb bombetes als balcons i a les finestres per il·luminar la professó del Sant Enterrament. Desenes de veïns desfilaven de dol rigorós, amb una vesta, i es cobrien el rostre amb la cucurulla. També hi havia persones que complien prometences i anaven agenollades, amb els braços en creu o arrossegaven cadenes. La resta aguantaven unes atxes prou pesants que omplien de reguerons de cera l’itinerari de costum.

Aquest sentiment tètric, de foscor i de tenebres s’acabava el Dissabte de Glòria al punt de la mitjanit, quan les campanes inundaven tots els racons del cel i anunciaven la resurrecció de Jesús. Mentre tocaven, molts xiquets i xiquetes sortien al carrer i arreplegaven pedretes que guardaven tot l’any per a llençar-les en cas que arribés una tempesta d’estiu.