Aquesta és una d'aquelles setmanes en les quals se m'ha fet difícil triar tema per al Bitllet i, finalment, he acabat tornant al monotema. Admeto que últimament guanya el pessimisme, per la situació actual, pel futur immediat i per com acabarà tot plegat, però almenys encara segueixo comptant que algun dia acabi.
Sento tornar a insistir-hi, però l'actualitat ens deixa poc marge més. Seguim estant mig confinats, se segueix adaptant tot allò que es pot, i la situació social segueix empitjorant a marxes forçades; i la sanitària sembla que va a trompicons. La sensació general és que cada vegada costa més fer cas a les mesures.
Que cada vegada costa més complir les restriccions imposades no és res nou, i crec que anirà a més. Anant a qüestions que ara semblen més banals, però que trobo que cal no oblidar, amb Nadal a la vista, a l'enyorança que podem tenir de compartir un concert, la terrassa del bar o la taula del restaurant amb els amics, s'hi sumarà els dinars i sopars que no podrem fer.
Hem arribat al punt que la confiança en l'eficàcia o la justificació de les mesures minva. Espectacles com el de la Sagrada Família, la lamentable loteria de les molles per als autònoms o els criteris incomprensibles en tancaments de sectors no ajuden, sens dubte.
Els ingressos de sectors com la restauració i tothom que en depèn o han desaparegut o almenys han caigut en picat; les dades de famílies vulnerables segueixen creixent i qui sap de què parla ja apunta que la crisi pot ser pitjor que la del 2008. Tot plegat sense un horitzó optimista a la vista. I si ens fixem en la socialització, la cosa no millora.
I ara és quan sembla que ho animi i no és el cas, però tampoc seria d'estranyar que tot plegat acabi petant de mala manera. No descarto que s'acabi posant a prova una vegada més allò de ni un paper a terra i de plorar pels contenidors. En aquest cas, a l'altre cantó de la balança hi ha el xantatge emocional de la situació sanitària, que com que és dolenta, va aguantant; veurem fins quan.