L’estiu és un temps de sol i de costa. També de banys salats. En aquests dies, sempre m’ha semblat que les roques es fan eternes, i la sorra, de nit, és del tot fugaç.
És una època de transformació humana, social i personal. S’alteren els hàbits, les inèrcies i totes les necessitats que ens fan funcionar de manera perimètrica com a societat.
La nostra ànima mediterrània fa que ens estimem la llum, les terrasses i els carrers. I les converses de la gent que fa vacances desprenen una alegria que, d’alguna manera, s’encomana a qualsevol altre viatger.
Ara bé, des de fa un temps, els nostres estius no deixen de portar-nos sorpreses. Ens trobem immersos en uns moments de canvis infundats en un peatge que pagarem ben car.
De fet, molts ens trobem en un déjà-vú respecte a l’estiu passat. Crèiem, ingènuament, que el canvi de rutina ens alliberaria de qualsevol situació que ens impedís evolucionar.
El cert és que inevitablement, potser els qui hem d’evolucionar som nosaltres. Ens hauríem de fixar en la realitat que ens envolta i evitar navegar entre les dates emblemàtiques d’un simple calendari.
Potser així, tard o d’hora, tot allò acabarà tornant. O almenys és el que tots, secretament, volem que passi.