Sóc el dimoni; sóc el dimoni i només puc pensar en el disgust que s'emportaran a casa quan ho sàpiguen. Jo, el dimoni i sense saber-ho, mareta meva... Sóc el dimoni perquè aquest dilluns vaig anar al bar, que està legalment permès, però moralment penat. Jo no volia, senyoria, quan em vaig aixecar dilluns ho vaig fer convençut que, com que no havia de sortir de casa per res, al vespre em vindria de gust jaure al sofà i fotre'm una cervesa, perquè és el que he fet aquests dos darrers mesos quan he pogut i el que ja feia abans que Tot Això® arribés i jo sóc molt de costums fixos.
Però al final vaig haver de sortir, i no per oci, senyoria, de debò. Una vegada fora, em va agafar desprevingut, les terrasses em van temptar i no vaig saber dir que no, és clar que sóc el dimoni i, per tant, era evident, ho hauria d'haver vist com un senyal. Tot plegat se'm va fer saber després, al llarg del vespre i a partir d'una foto feta amb una perspectiva impecable enviada per WhatsApp.
De manera calmada i raonada algú em va desitjar la mort entre proclames a fer servir el sentit comú —volia dir «el 'meu' sentit comú», però hi ha tres lletres que se les va descuidar, coses que passen—. Se m'ha explicat, i això no ho posava al BOE, que al bar només hi pot anar qui menyspreï les víctimes del coronavirus i el bé comú.
Perquè, si vas al bar, vol dir que el coronavirus no ha tingut cap impacte en la teva vida ni en la del teu entorn. Així s'ha decidit per unanimitat entre un grup de gent amb una torxa en una mà i una forca a l'altra. I aquí estic jo, que com a dimoni sóc més jove que vell i, si el dimoni sap més per vell que per dimoni, poca cosa puc saber.
I em trobo debatent-me entre entregar-me a la raonada i calmada petició de mort per un cantó, i a la demanda de reactivació econòmica d'aturats i autònoms, d'estimats, coneguts i saludats sense feina; i perquè no dir-ho, a la necessitat anímica i social de veure i parlar cara a cara amb els amics —necessitat que a mi no m'urgeix de manera especial, però si els de les forques diuen que juguem a la demagògia, juguem-hi—.
Em trobo entre els metges que diuen «feu bondat» i els que diuen que potser per fer-ne massa estem massa poc immunitzats i convindria que ho estiguéssim més, perquè el rebrot que vingui —que podria ser inevitable independentment de la irresponsabilitat dels dimonis— sigui menys virulent. La majoria d'aquells amb els quals he parlat, de fet, insisteixen a recordar que el confinament no era per combatre el virus en si.
Expliquen que era per evitar que col·lapsés el sistema sanitari que, pel que diuen, a casa nostra ara pot tornar a assumir un increment de contagis si convé, perquè la Covid-19 hauria pogut venir per quedar-se i perquè ens hi acabem acostumant a mesura que la immunització col·lectiva en vagi reduint els efectes.
He dit que em trobo entre dues opinions mèdiques i no és veritat, tant de bo. Em trobo davant de gent amb forca i torxa que diu defensar, amb les calmades i raonades ganes de pelar gent, l'única posició veritable i certa de la medicina. (Capítol a banda que no obriré —només una miqueta, va— mereixeria la reacció que La Societat® hem tingut davant de la gestió política de tot plegat, que hem acceptat que se'ns retallessin drets i llibertats i se'ns tornessin quan els anés bé sense ni tan sols acabar-nos d'explicar quan, per què i de quina manera hem de fer servir guants o mascareta).
Però ves, resulta que sóc el dimoni, i per això ara entenc les ganes que dimarts vaig poder reprimir, però potser avui ja no, de tornar al bar, però en un altre de diferent, per fer les coses boges del tot —i per anar invertint el preu de la cervesa en diferents famílies, que tothom ha de menjar—.
Per aclarir les coses, que no voldria jo rebre una altra ràtzia de sentit comú i desitjos calmats i raonats de mort: he aprofitat el bitllet per desfogar-me sobre una situació personal? Sí. Considero necessari i imprescindible trobar-se al bar el primer dia que s'autoritza? No. Ho trobo dolent? No. Considero que la gent que ho fa està morta per dins i també hauria d'estar-ho per fora? No. I la gent que ho critica? Tampoc. Crec que es pot tenir un debat de debò sobre el tema? Sí; de fet, si l'heu tingut us envejo, a aquest dimoni no li han donat l'oportunitat.