Dissabte enfilava amb el cotxe decidida per l'A-7, sola. Literal. Ni una ànima per les carreteres que habitualment estan transitades de presses, preocupacions i rutines. En aquell moment me'n vaig adonar de com sincerament desitjo que em deixeu a la fase 0. Ho sé, faig una mica de trampa perquè la meva mobilitat no s'ha vist afectada i precisament aquesta petita escapada era un glop més d'oxigen, no només en la vida confinada, sinó en la meva vida en general.
Aquest silenci, aquesta llibertat, aquesta solitud, em van reconfortar com mai. Mentre mirava fixada les esplanades de ciment sense vida, sonava per la ràdio 'The Show must Go On' de Queen i altres grans cançons que acabaven d'endolcir el moment i era tot meravellós. Ni fet expressament. I amb les mans al volant pensava, un cop més, com aquest és el ritme de vida que m'agradaria mantenir però que malauradament amb l'inici del desconfinament ja ha començat a desmuntar-se.
No sentir aquella pressió d'haver de fer el que no vols fer. Dedicar-te temps a tu mateix, als qui estimes, a llegir, a no fer res, a tenir converses llargues, a cuinar, a sentir. Treballar igual o més, però amb temps per a tot. Sí, realment la fase 0 és el que més s'assembla a la vida. No espero tenir gaires simpatitzants, la meva situació és excepcional i em permet gaudir d'aquest confinament des d'una altra perspectiva, però estic segura que molts compartireu la idea general.
Però avui engeguem la fase 1 i tot començarà a girar una mica. Les persianes s'apujaran, els carrers es tornaran a omplir de gent i brutícia i a poc a poc tornarem a les oficines, a tancar-nos entre quatre parets, molt diferents i menys càlides que les de casa. Si en realitat ja vivíem una mica en confinament...
I tot això farà que aquest trajecte per l'A-7, que aquest dissabte gris però ple de llum, que aquesta platja brava, que els peus plens de sorra i els pantalons xops per una onada sobtada es converteixin en un record on refugiar-me quan em torni a perdre en les presses. No em puc quedar a la fase zero físicament, però creieu-me que m'hi quedaré mentalment.