L’espadanya modesta de l’església parroquial de Lilla tocava el punt de les 12 del migdia quan vaig arribar a la plaça Major. Allí, asseguda a les escales de pedra, m’esperava la Glòria Rovira, una doneta de caràcter senzill que s’ha convertit en la viva personificació del moviment de protesta veïnal. De fet, durant l’etern viacrucis que viuen al poble a causa de les obres del nou túnel de l’A-27, ella ha estat la formiga incipient que ha volgut combatre els gegants.
Diu que l’aire pur no ara s’escola entre els carrers del llogaret i que els ocells ja no canten a la serra de les Guixeres. Molts dels pins centenaris de la zona han estat talats i l’home, amb l’excusa del desenvolupament territorial, ha fet malbé bona part del paisatge. Alguns camps de conreu, fins i tot, han estat mutilats i els que han tingut una sort millor només han quedat erms. Pel que fa a les cases, moltes de les quals destaquen pel mèrit artístic i la seva antiguitat, s’han esquerdat d’una manera preocupant fruit dels moviments originats per les 56 voladures durant la perforació de la muntanya.
Aquesta és, només, una petita part del peatge que s’ha hagut de pagar per poder obrir una finestra de la Conca de Barberà al món. La Glòria destaca que el sacrifici que ha fet Lilla és en detriment i en benefici de la resta de la comarca, ja que sembla que el nou vial connectarà Montblanc i el port de Tarragona en 15 minuts. Aquesta rapidesa servirà perquè grans empreses s’instal·lin a la zona i això generarà llocs de treball i riquesa. Segons els pronòstics, l’estrena de la infraestructura també contribuirà a revertir la tendència de despoblament que pateixen la majoria de municipis d’aquest territori.
Enmig de la conversa, la pols i el soroll dels camions fa que l’alcaldessa de la pedania em convidi a anar al local social, ja que el diàleg s’ha tornat impracticable. Els gats del carrer ens segueixen fins a la porta i tenen la intenció de voler entrar. Sembla com si ells també volguessin fugir de la trinxera caòtica que s’ha instal·lat en l’espai i el cert és que, a dins, la serenor de l’interior de la sala, que a dia d’avui no s’hi fa ball ni tampoc s’hi fa festa, contrasta amb la convulsió que es viu a l’exterior.
Durant la visita em crida l’atenció l’estat d’una de les taules de l’entrada de la sala, que apareix amb un parell de ganivets de serra i moltes molles escampades. La dona m’explica que cada setmana es reparteix el pa, per tal que els veïns no s’hagin de desplaçar fins a Montblanc i puguin tindre més comoditat durant els mesos que duri la tempestat. La senzillesa d’aquest fet a mi m’emociona i em sembla d’una nitidesa absoluta, ja que em recorda a la vella faula de la formiga que feineja perseverantment durant l’estiu, amb la finalitat de proveir el cau de qualsevol comoditat que serveixi de consol durant els mesos venidors de calamitats.