D’aquí tres setmanes m’hauria passat a recollir per la porta de la redacció, amb una bossa de roba al maleter del cotxe, i hauríem enfilat la C-14 cap amunt. 120 quilòmetres després ens hauríem aturat a l’aparcament d’aquell hotel que a Booking no feia gaire bona pinta des de fora, però que de dins estava prou bé. L’endemà, hauríem estat vuit hores escoltant alguns dels nostres artistes preferits en directe. Hauríem.
Hi ha qui diu —els més optimistes— que els concerts i espectacles culturals s’han d’ajornar fins, com a mínim, l’octubre d’aquest any. D’altres, que fins al 2021, res de res. Uns altres, que a finals del 2021 o fins i tot 2022. Hi ha gent que està dient que milers de persones han de dir adéu als seus ingressos principals fins d’aquí un any i mig. En un sector on aquestes persones tenen sempre van a cavall de feines intermitents, sense una estabilitat econòmica, sempre a temporades. En un sector ja de per si obviat i oblidat per les institucions, que costa Déu i ajuda que rebin un bri d’atenció.
No només els músics. Discogràfiques, tècnics, management, productores, estudis de gravació, sales de concerts, botigues de discos, fotògrafs o gestors culturals. Mentre que la gran majoria de nosaltres ja hem assumit —amb més o menys resignació— que aquest estiu no podrem anar de concert, però que sabem que en les pròximes setmanes tot s’anirà posant a lloc i podrem tornar als nostres llocs de feina, hi ha literalment milers de persones que no tenen ni la més mínima idea de quan podran tornar a treballar. I que, a més, els posen davant dels ulls els pitjors pronòstics.
Ara bé, durant el confinament tot són peticions als artistes perquè, desinteressadament, toquin quatre cançons per Instagram Live, per distreure’ns i passar millor la quarantena. No són bufons, la música és el seu ofici, viuen d’això. Amb la música paguen el lloguer, l’hipoteca i alimenten els seus fills. No estan aquí perquè ens esbargim una tarda de confinament mentre estem teletreballant. Acceptem que la feina d’aquestes persones ens fa a tots enormement feliços, que els aplaudim quan pengen un vídeo a les xarxes, però que no apreciem l’esforç que estan fent per continuar donant-nos estones de felicitat sent plenament conscients del (no) futur que els espera.
Al maig hauríem començat una gira seguint de prop aquells sis músics, hauríem espiat com es planxen la camisa, els hauríem fotografiat d’amagat mentre es cruspeixen el càtering. Hauríem. Però no. Tot això passarà a partir de la tardor vinent. O no. De fet, ningú ho sap.