He pensat molt abans d'escriure aquest article. El meu primer instint va ser fer-ho un cop vaig arribar a casa el divendres al migdia, amb molta ràbia acumulada, la qual cosa vaig preferir evitar per no dir qualsevol barbaritat que podria no tenir sentit i ser fruit del moment. Dos dies després, amb el tema ja reposat, la ràbia segueix sent la mateixa, pel que suposo que una mica de raó o dret a sentir-me així puc tenir. Doncs som-hi.
Verge de Misericòrdia, enguany ens hauràs de mirar amb molts ulls d'amor. Tu mateixa vas presenciar l'escena. Un Santuari abarrotat de gent en honor teu, gent que, o bé devia tenir un lapsus per l'emoció de la jornada o pateix alguna malaltia que li fa perdre la memòria, perquè del contrari no puc comprendre com van seguir la mala gestió del moment i van acceptar tancar-se durant gairebé dues hores en un temple que posaria la mà al foc assegurant que no complia el 50% d'aforament limitat per l'emergència sanitària i molt menys els dos metres de distància recomanats entre persones.
Coses del destí, un acte que sempre s'ha celebrat a l'exterior i que enguany era més necessari que mai que fos així, el vent de Reus va decidir que passés a l'interior. Esgarrifada per la situació, primer es va assegurar que no hi hauria públic, però ràpidament tot va marxar de les mans i 'nostrusenyor' no ho vulgui però la desgràcia d'aquí a uns dies podria ser real... L'angoixa que vaig patir i que pateixo encara per haver-me trobat allí dins atrapada, espero que finalment no tingui justificació, però Misericòrdia, ens hauràs de mirar amb molts ulls d'amor.
Abans del dia 'D', es van realitzar espectacles i també exhibicions dels balls del Seguici en un entorn segur, una idea que als puristes de la cultura popular els pot agradar o no, però que em va semblar una bona fórmula en principi. Dic en principi perquè limitar l'accés amb una entrada prèvia comporta els seus riscos com va quedar plasmat. Les entrades es van esgotar rapidíssimament fent que molta gent no pogués gaudir dels actes, però la sorpresa va ser que les cadires buides eren la tònica, perquè ja sabem com som, ens agrada acaparar. També durant els balls del Seguici petit, la majoria de públic eren familiars, i nens i nenes de Reus gaudint de la festa en vaig veure ben pocs. Així i tot, va ser un primer pas interessant però que s'haurà de polir si en un futur hem de continuar en aquesta línia.
A Santa Tecla també se li pot girar feina. Tarragona ha tret pit per una programació de la Festa Major adaptada a la pandèmia, però esperonar la gent té conseqüències i aquestes van quedar immortalitzades en vídeos que van córrer per les xarxes. Aglomeracions, festa, diversió col·lectiva en un moment de drama pandèmic. I jo em torno a preguntar si és realment necessari, aquest any, haver de celebrar que és festa major quan estem per moltes coses, però no precisament per festes.
'Unpopular opinion', ho sé, per això he preguntat molt als meus companys i companyes favorables a 'fer alguna cosa per festes' per intentar comprendre-ho. La 'tradició' és un argument recurrent, que no em serveix per descomptat, un any no la farà desaparèixer. La supervivència de les entitats de cultura popular és un altre dels punts exposats per intentar celebrar les festes. D'acord, això ho compro, però amb puntualitzacions. Ara és el moment de la imaginació, d'explorar nous camins per transformar el que 's'ha fet tota la vida així' i caldrà que les entitats facin un esforç extra per intentar retenir i captar els socis, sí. Per tant, de nou el fi no justifica els mitjans, almenys per a mi.
Portem ja gairebé set mesos immersos en aquesta pandèmia, i els que ens queden. Per davant encara tenim festivitats importants com la Castanyada o el Nadal que en la seva essència tracten del que precisament ara hem d'evitar, el contacte social. No serà gens fàcil, però si ho fem, l'esforç haurà valgut la pena. Val més la pena una festa que una vida? La balança per mi és clar cap a on decanta, i si la vida pot continuar, les festes tornaran. Cal, però, que tothom, incloses institucions, siguin conscients que ara mateix no tot pot ser com era, ni s'hi ha d'assemblar. Ha de canviar i ho ha de fer de forma urgent.