Ha començat el curs escolar més estrany de la història i en les darreres setmanes s'han fet més visibles que mai les mancances del sistema educatiu català. Docents de totes les etapes s'han mobilitzat més d'una, de dues i de tres vegades des que ha començat el curs per denunciar que les mesures que s'han pres per fer front a la crisi de la Covid-19 a les escoles no són suficients —encara. Entre altres reclamacions, els professors demanen més espai per garantir la distància de seguretat, reduir les ràtios d'alumnes i contractar més professorat.
Centrem-nos en el penúltim i últim punt, que van estretament lligats. Per reduir les ràtios, s'han de crear més línies i, per tant, s'han de contractar més professors. Fins aquí l'equació sembla lògica. De fet, fa anys que se sent dir, a l'entorn del món educatiu, que «fan falta més professors», pandèmies a banda.
La Covid-19 ha generat un petit terratrèmol en el món de l'educació a secundària, batxillerat o formació professional, que ha esdevingut una opció molt llaminera per a graduats i llicenciats en diverses matèries: hi ha atur en molts sectors i falta personal a ensenyament. La feina és gairebé segura. Però no és tan fàcil —a priori— perquè per exercir de professor cal, obligatòriament, estar en possessió del títol del màster en formació de professorat.
Per això, les matrícules a aquesta titulació postuniversitària es van multiplicar enguany, passant d'unes 3.000 sol·licituds el 2019 a 4.737 aquest 2020. Ara bé, les places per cursar aquest màster, 1.847, no s'han augmentat. Així doncs, sis de cada deu persones que volien cursar-lo, s'han quedat fora.
A més, el requisit bàsic per accedir a aquest màster va en funció de la nota mitjana que l'aspirant hagi tret en el grau universitari. Això significa —i és el que ha passat— que molts filòlegs en llengua catalana —àmbit molt mancat de docents— no s'hagin pogut matricular al màster perquè tenien un 6,99 de mitjana, i els ha passat per davant un graduat en Periodisme amb un 7,01.
Ei, sense menysprear els meus companys de carrera, que la vocació pot néixer en qualsevol etapa de la vida i la validesa de cada persona per exercir de professor no depèn del grau universitari. El que vull dir és que està clar que alguna cosa no s'està fent bé i que això no rutlla. Per no esmentar que la nota mitjana d'un grau no es pot modificar, i per a molta gent l'única opció per matricular-se al màster és desembutxacar 7 o 8.000 euros en una universitat privada, però això donaria per un altre bitllet.
La paradoxa no s'acaba aquí, i és que aquelles persones que vulguin exercir a Ensenyament, ho poden fer apuntant-se a la borsa de la Generalitat. No cal tenir el títol del màster, sinó comprometre's a treure-se'l en els pròxims anys. Així ho va dictar una resolució de la Generalitat el 2018, que permetia els aspirants apuntar-se a la borsa comprometent-se a treure's el màster abans del curs 2021-2022. Un màster al qual, com podem deduir, molta gent potser no pot arribar a accedir.
No s'entén, doncs, com per una banda hi ha una manca claríssima de professors, mentre que per l'altra, a la manera de poder accedir-hi, hi hagi tants entrebancs i incoherències que no tenen cap mena de sentit.