Fa quatre anys vaig conèixer la Marcela, una dona lluitadora propietària de diverses parcel·les de conreu d’arròs al Delta de l’Ebre. Cinc estudiants de Periodisme vam voler fer un documental sobre la regressió del Delta, amb ella com a protagonista. El vam titular «Perdent el sud». Un cap de setmana de maig, just quan començava la campanya de conreu de l’arròs, vam instal·lar-nos a Sant Jaume d’Enveja i vam seguir la Marcela en el seu dia a dia. La vam observar però, sobretot, la vam escoltar.
Un dels dies ens va portar fins a la platja de la Marquesa, es va aturar, va allargar el braç i assenyalant ens va dir: «Això eren camps d’arròs». Al final del seu braç, de la seva mà i del seu dit hi havia el mar. Algunes de les parcel·les que havia heretat de la seva família feia anys que ja estaven submergides sota l’aigua salada. «Aquest riu és el millor regal que el meu pare m’ha pogut fer».
«Quan veig que el mar envaeix els arrossars, és tal la desesperació que seria capaç de qualsevol cosa. Detràs de la meua lluita hi ha llàgrimes, angoixa i molt de dolor, però la reivindicació és l’essència del Delta». Aquesta última frase, quina impotència. Quina impotència pensar que l’ha de passar ben grossa perquè algú decideixi posar solucions. Quan feia anys que la gent del delta, els que hi viuen i en viuen, estaven avisant. El Delta retrocedeix, el Delta s’enfonsa, el Delta desapareix.
El temporal no ha fet més que posar davant dels nostres nassos un problema que ja existia. Quan avisaven que la manca de sediments –a causa dels embassaments i transvasaments– provocava una regressió progressiva del terreny, orelles sordes. Ara les fotos i vídeos ens han fet posar les mans al cap. Perdem el sud. L’Ebre pot quedar erm. I és inimaginable. Un paradís mediambiental on hi viuen les persones que més s’estimen la seva terra. Fa feredat la capacitat que tenen aquesta gent de lluitar, caure i tornar-se a aixecar.