No sé el motiu, però el coronavirus em retorna a una època passada. Corria l’estiu de 1998, quan el sol era més brillant que mai i l’aire tenia una nitidesa que ara envejo. En el temps de la calor, el ritual sempre es perpetuava. De fet, tot l’any esperava aquells dies: la casa dels padrins era fresca i acollidora, i els carrers del poble jugaven a ser una finestra oberta al món. Recordo especialment aquella situació. Dormia al pis de dalt i l’olor de cafè i pa torrat em va despertar. Vaig baixar l’escala mig endormiscat i la fredor del mosaic del terra em va causar una sensació prou agradable. En arribar a la cuina, l’àvia feinejava entre els fogons i el padrí encara esmorzava. Per la seva parsimònia, semblava un diumenge però no ho era.
De seguida em van donar les primeres directrius. Aquell dia no podria sortir amb els altres xiquets a voltar ni aniríem a l’hort seguint el camí habitual. Tampoc havia de pujar a les golfes ni atansar-me als balcons. Era evident que alguna cosa estranya passava a l’exterior, i tota mesura era bona per evitar el perill. Uns pocs minuts d’insistència van ser suficients per descobrir la magnitud de la tragèdia. Havia arribat una plaga de llagostes al terme i hi havia instruccions clares de confinar-se. Com podeu imaginar, el dia va tornar-se emocionant i insostenible alhora.
A última hora de la tarda, el desenllaç es va fer fructífer. Semblava que el perill ja havia passat i les bèsties de gairebé deu centímetres de llargada havien deixat de volar després de dotze hores de xocar contra les parets i els vidres de les finestres. L’estol de llagostes havia marxat i calia valorar els danys materials ocasionats. Vam sortir amb prudència i vam creuar la portalada silenciosament. El panorama era rocambolesc: centenars d’insectes abatuts a terra, morts de cansament o, en el millor dels casos, aixafats pels tractors.
Per la seva banda, les fulles dels arbres havien resistit prou bé l’oracle i només el paviment dels carrers havia quedat afectat pel suc llefiscós que regalimava d’aquells cossos. Vaig provar d’agafar-ne algun, però l’àvia va ser més hàbil que jo i ho va evitar. Amb tot, trobava més plaent jugar a exterminar les causants del meu confinament i vaig dedicar-me a saltar i córrer damunt de les bèsties grisenques que encara botaven.
El tràfec d’aquella estona em va fer agafar gana i vam decidir marxar cap a casa. El sol es ponia i s’havia aixecat la Marinada. Vaig pensar que, després de tot, havia estat un dia prou divertit. Abans d’entrar a casa, l’àvia em va fer treure les sabates i les vam deixar a la pedra del safareig.