Logo Catalunya Diari
Logo Catalunya Diari
Logo Instagram CatalunyaDiari
Logo Messenger

Entre la ràbia i l'esperança

Balanç de situació anímica més de dues setmanes després de l'inici del confinament

Els meus companys Albert Oliva i Toni Ramos han fet articles molt macos sobre com els afecta la crisi del  coronavirus. Recomano, fervorosament, la seva lectura. Els poden trobar aquí i aquí. No els imitaré. El cos em demana una mica de Rock and Roll. Ja em disculparan però és que estic acumulant molta ràbia a casa.

[predef]tarragona-digital-grup-583[/predef]

També començo a notar que, entre l'intestí gros i el petit, més o menys per allí, comença a créixer dins meu una petita flama d'esperança. No parlo d'esperança en termes religiosos (molt respectable però no em refereixo a això), parlo d'esperança en què alguna cosa, petita, segur, però alguna cosa, seré capaç d'aprendre  de tot plegat.

Començo pel Rock and Roll. Tinc tanta ràbia dins que no sé ni per on tirar. No vull semblar un periodista covard ni un llepaculs del govern central, però tampoc vull ser un periodista maleducat i tinc problemes per contenir-me. Em fa una ràbia enorme, gegantina, l'informe de morts diari del govern espanyol. No són xifres, són vides i masses, moltíssimes, acabades de manera injusta i cruel. El ministre de Transports, José Luís Ábalos, està molt a prop de fer-me abandonar el meu pacifisme militant. La ministra d'Igualtat fa que maleeixi el punyetero dia que vaig decidir no aprendre francès i apostar per venir aquí avall des de la meva terra d'origen, Andorra.

No sóc de donar lliçons. He comès moltíssims errors a la meva vida i defenso que tots tenim dret a equivocar-nos  però companys de professió, companys que li doneu la volta a les xifres per defensar aquest executiu espanyol, esteu tranquils, dormiu bé a la nit? Vau decidir estudiar periodisme per fer de llepaculs del poder? Companys que compreu l'argumentari de Moncloa, no us fa una mica de  vergonya, una miqueta, només? Companys que heu silenciat articles brillants de mitjans que no són de la vostra corda ideològica, el periodisme era això? Companys que heu comprat les  gracietes  del «no es podia saber» i «capitan a posteriori», on sou quan el doctor Simon dona les xifres de mort? On teniu el cor? A la cartera? No cal que em contesteu públicament, no dono noms perquè no vull posar a ningú en un compromís, però, si elevem el nivell de crítica, seré molt feliç.

Podria dirigir preguntes semblants a membres que conec del Partit Socialista i Podem. Us he tractat. Us considero bona gent en general. He estat molt temptat d'increpar-vos directament però em nego, encara, a fer d'inquisidor. Amics, no tot s'hi val per una bona nòmina. A vegades, és molt més digne el plat de llenties que el de caviar. Tampoc vull que doneu la cara. Si algun de vosaltres no repeteix en  futures llistes  i se'n torna a treballar me n'alegraré per qui ho faci, de veritat, perquè estarà més a prop de recuperar la seva ànima.

I ara l'esperança. Tinc esperança pels exemples que m'envolten. Tinc esperança perquè veig als meus companys serrant les dents ben fort i tirant endavant en un context duríssim, també pels mitjans de comunicació. Tinc esperança perquè veig a la meva dona sortir tres dies per setmana a donar classes en línia a l'acadèmia d'idiomes. Tinc esperança perquè veig que els imprescindibles, els bàsics per salvar la societat, són aquells que sempre m'han caigut bé. Mai m'he sentit excessivament temptat per la pompa del poder i sempre m'he sentit més a prop de la senyora de la neteja, de la caixera, del transportista, del pintor, del metge de la pública, del mestre, o professora, de la pública, que del director general de torn. S'està demostrant que ells, juntament amb les nostres famílies, són els imprescindibles, aquells que ens salvaran. Gràcies, mil gràcies!