Aquesta setmana està sent força estranya. Per una banda perquè crec que encara estem paint el desconfinament, o almenys jo, que encara no he sabut tornat a la dinàmica anterior ni a això que s'ha mal anomenat 'nova normalitat', però tampoc puc seguir vivint a les fases inicials de tot plegat.
És una sensació estranya, una realitat que afecta cadascú d'una manera diferent, o a tothom per igual, vés a saber. Igual que els ha passat a Valls, a Reus passarem la Festa Major en aquest nou món. Un Sant Pere estrany, que alguns haurien preferit suspendre del tot si no es podia fer amb normalitat.
No ho digueu gaire fort, però crec que alguns d'aquests —evidentment no tothom— haurien cregut que era millor conservar el que es pogués i adaptar la Festa a les circumstàncies si la decisió presa hagués sigut la de suspendre-ho tot.
Sigui com sigui som Sant Pere; sense Tronada, ni Seguici, ni matinades, ni revetlles, ni concerts vermut o Varietées de Sant Pericu... En alguns casos s'ha traslladat a Internet, tot plegat, i reconec que jo no he sabut fer-ho, i el meu entorn no gaire, pel que he vist.
No és fàcil fer canvis d'aquests d'un dia per l'altre, i menys si encara et baralles amb la resignació d'acceptar que no hi haurà el que esperaves; pot haver-hi altres coses, però tot el que havíem donat per segur, segur que no. I mentre al meu voltant hi veig resignació i nostàlgia, jo no sé cap on decantar-me.
I a mesura que s'acosta el dia 29 creix la sensació que caldrà posicionar-se. Entre els que han optat per resignar-se a la realitat, acceptar la Festa Major que queda i tirar endavant, i els que no es volen conformar, i han activat el xip de Sant Pere, i fan vermuts i passen vespres i nits intentant que siguin les d'una Festa Major de les d'abans del coronavirus.
I les imatges prenen més protagonisme que mai perquè evidencien aquesta 'nova normalitat'. La galeria d'aquest primer dia de Festa Major n'és un exemple claríssim, una evidència rere l'altra. Els Campaners, fent el que fan sempre, però de manera diferent; la plaça del Mercadal, si no fos pel bocinet de balcó d'Ajuntament que s'hi veu, com si fos un dia qualsevol.
La pregonera, sense Tronada i amb mascareta; els Ministrers tancats al primer pis del palau municipal en lloc d'estar als balcons; el Campanar, que com la Festa Major, hi és però no del tot, i només se'n veu el reflex en una finestra; el saló de plens buit; quatre gats a la plaça; un campaner que es mira la ciutat el primer dia de Festa Major més silenciós que es recorda; alguna rialla sincera enmig d'aquesta amalgama de realitats i sensacions...
I enguany mira, Sant Pere passarà i ens quedarà a la memòria barrejat amb uns mesos estranys, nous i difícils de pair pels canvis constants. Però un, que és patidor de mena, ja pensa en el Sant Pere de l'any vinent —la veritat és que he preferit assumir que Misericòrdia tampoc serà la que voldríem, que si al final resultés que sí, una bona notícia no fa mai mal—.
Com serà el Sant Pere del 2021? Recuperarem tot el que es feia? Es quedarà res, de tot el que s'està fent de nou? Ja ho sentirem a dir. Jo miraré d'acabar de decidir què em pesa més, si la resignació o la nostàlgia, tot i que diria que ja sé cap on m'acabaré decantant...