Estic emprenyadíssima des de fa quatre dies. Bé, ja ho estava, d'emprenyada, però és que ara això ja passa de taca d'oli. Està clar que tots sabem de què parlo. Sí, d'això que podem sortir del municipi per assistir a un míting electoral perquè «la participació política és un dret fonamental». No vinc aquí a donar cap lliçó de dret, perquè en sé lo ben mínim, però sí que vinc a c*ga*r-me una mica amb les incongruències de la situació que estem vivint.
Un dels tants danys col·laterals d'aquesta pandèmia és, sens dubte, l'accentuació de la desigualtat. Aquest confinament municipal 'sine die' al qual estem sotmesos des de fa quasi un mes només ha fet que ofegar els municipis més petits i privar i retallar els drets —uns que ara mateix importen més als ciutadans— dels qui hi viuen. Molts ho han demanat, però tampoc ha acabat d'arribar gaire lluny, i és que els municipis més petits demanen una —molt lògica— flexibilització del confinament municipal.
Podem pensar que flexibilitzar el confinament municipal no seria just perquè s'estarien donant llibertats a tan sols uns municipis, mentre que d'altres en quedarien exclosos. Però és molt més injust tal com estem ara, amb centenars de milers de persones que no tenen accés ni a serveis, ni cultura, ni oci. Els dos darrers, crec que fonamentals en una situació en què necessitem més que mai esbargir-nos una mica de tot. Un confinament municipal flexibilitat per als pobles seria molt més realista i adequat a la realitat del nostre país. Perquè no, Catalunya no és Barcelona.
No, no és el mateix viure en una ciutat d'1,6 milions d'habitants i 100 quilòmetres quadrats, que un poble de 450 habitants i 20 quilòmetres quadrats. La gent que viu a les grans ciutats —i no tan grans—amb prou feines es deuen haver assabentat que hi ha vigent un confinament municipal. Tenen tots els serveis a l'abast i tot l'oci i la cultura per gaudir durant la setmana. Mentrestant, hi ha pobles on l'únic bar que quedava obert ja no aixeca la persiana —i potser no ho farà més— perquè no li surt a compte fer cafès de 7 a 9.30 h per a vuit persones que poden anar-hi en aquella franja horària.
Hi ha milers i milers de persones que han vist com el seu dret a la cultura quedava absolutament anul·lat, perquè no poden desplaçar-se al poble més proper amb teatre, al cinema de la capital la seva comarca per poder veure una pel·lícula, o a un auditori per gaudir d'un concert. Els sectors de la cultura i l'oci ja n'han patit les conseqüències, amb tancament de sales de cinema i anul·lació d'espectacles. Les darreres setmanes hi ha hagut centenars de milers de persones que ha pogut tenir accés a uns determinats serveis alhora que d'altres centenars de milers no han pogut. I això no s'hauria de continuar permetent.
I ara, després d'abocar-nos a la força a unes eleccions en plena tercera onada i sense garanties sanitàries (i el dret a la salut, què?), fent patir el mal tràngol a persones de risc que s'estan mobilitzant per aconseguir un justificant que les salvi de ser membres de les meses, després de mesos prohibint-nos moure'ns per anar a veure coneguts o familiars, d'acostumar-nos a traslladar gran part de la nostra vida al món online, després de menystenir i oblidar la meitat dels ciutadans que fa setmanes que no estem tancats als nostres pobles i podem accedir a tots els serveis, ens diuen que bé, que tranquils, que el nostre dret a la participació política està cobert. Perdoneu, però per anar a veure teatre, prefereixo anar al de veritat.