Logo Catalunya Diari
Logo Catalunya Diari
Logo Instagram CatalunyaDiari
Logo Messenger
Imatge d'una sortida de sol des de Tossa de Mar

A Tossa de Mar

En la nova normalitat, aquest estiu s’ha convertit en un dels més atípics que recordo. Els dies s’han tornat híbrids i les nits han estat desproveïdes de qualsevol orquestra encarregada d’amenitzar, anys abans, les estimades festes majors. A més, en l’intent de planificar algunes de les estones lliures, s’ha instal·lat en nosaltres una frustració permanent que neutralitza qualsevol intent de divagar plenament. Per contra, la improvisació i la política de «l’anar fent» planen sobre la majoria sense saber ben bé què ens oferirà l’avenir.

Aquest context m’ha permès, amb tot, fer alguns tastets anotats des de fa temps en un dietari. Com un rampell, fa uns dies vaig pujar a la comarca de la Selva i vaig anar a Tossa de Mar. L’arribada a la població marinera em va causar una decepció que aviat vaig poder reconduir. Com tantes d’altres destinacions costaneres negades per un turisme desmesurat, les vies d’entrada al municipi absorbeixen la vinguda dels forasters i s’encarreguen de distribuir-nos per les seves ramificacions urbanes.

Amb la temença que això passés, vaig deixar el cotxe a tocar de la carretera i vaig preferir continuar a peu. La descoberta dels portals, els carrers, les cases profundament pescadores i les botigues repletes productes de ceràmica, d’espart i de cànem, l’autèntica artesania de la zona, van penetrar en mi com si em trobés en una destinació veritablement llunyana. Així, entre la monumental església de Sant Vicenç i la capella dels Socors, a banda i banda del nucli antic, vaig adonar-me de la quantitat de baranes forjades que hi ha i la poca apreciació que encara es té per aquests elements de l’arquitectura popular catalana.

Durant el passeig, l’aroma de mar i les gavines agitades que planaven des del cel em van despertar l’instint d’arribar fins a la platja. Ara bé, quan vaig ser-hi, la gernació que s’aplegava sobre la sorra em va produir vertigen i vaig decidir allunyar-me’n ràpidament. Per això, vaig començar l’ascensió cap a la zona emmurallada de la Vila Vella, al voltant de la torre i sobre el penya-segat que fa de frontera entre el mar i el món terrenal. Tot just allà, hi havia una botiga de les d’abans amb tres orenetes a la porta, totes de ceràmica esmaltada i brillants, que es picaven amb el bec. L’escena em va semblar tan entranyable que vaig entrar al local i vaig demanar a la dependenta que me les emboliqués amb paper de diari per endur-me-les.

La xafogor d’aquella hora, la primera de la tarda, era insistent i he de reconèixer que encara no m’he acostumat a la humitat del mar en dies així. Per això i per tal de refrescar-me, vaig seure en una terrassa que hi havia sota dels pins i que actuava de mirador de l’entorn. Vaig demanar al cambrer que em servís una orxata i vaig resseguir, amb la ment, l’itinerari que acabava de fer amb la voluntat de no passar per alt cap dels detalls que havia fotografiat.

Des de la llunyania de la talaia s’albirava una tarda convulsa, amb la vinguda d’uns núvols voluminosos i una brisa cada vegada més insistent. Per això, vaig afanyar-me a acabar-me la beguda i vaig iniciar el camí de retorn cap al cotxe, ja que tenia la quimera de posar les orenetes en un bon lloc per evitar una trencadissa. La tarda s’havia enfosquit ràpidament i des de damunt de la carretera queien, a grans gambades, unes gotes grosses i fredes que picaven sobre la planxa del cotxe i que van fer, d’aquella estona, una de les més estrambòtiques talment com l’estiu mateix.