Ahir va ser el torn de ‘La saeta’, de Serrat. Surt cada dia a les vuit en punt del vespre i ens regala alguna cançó amb la trompeta durant un parell de minuts. Acaba de tocar i, tímid, aixeca la mà, saluda el seu públic particular als balcons i torna a entrar a casa seva. Mentre toca, deixa la porta del balcó entreoberta i des de casa meva es veu un trosset del seu menjador. Dins hi ha la seva dona i el fill petit de quatre o cinc anys, que es mira son pare des del sofà, amagat, i no gosa sortir.
Un parell de dies, però, el petit ha perdut la vergonya i ha volgut imitar el seu pare, però no amb la trompeta, sinó amb una harmònica. El pare surt, planta el faristol i el petit el segueix, eixerit. Els dos entonen alguna cançó que tampoc conec. Quan acaben, el menut corre ràpid cap a dins als braços de sa mare, vergonyós. Ara és el torn del recital de veritat, i el pare no falla: deixa l’harmònica i ens regala la dosi diària de trompeta.
Quan acaba de tocar, se senten aplaudiments que no saps ni d’on vénen, de veïns d’altres carrers o dels que queden tapats per altres balcons. És curiós, com amb alguns amb prou feines te’ls creuaves pel carrer i ara els saludes efusivament cada cop que els veus a la finestra o al balcó, els preguntes «com esteu» de terrat a terrat i t’estranyes el dia que a les vuit no surten a escoltar el trompetista. Bé, i també els enveges quan veus que surten a passejar el gos.
Em pregunto quina serà la nostra relació amb els veïns després del confinament. Hauran estat gairebé dos mesos en què, a banda dels familiars, hauran sigut les persones més properes i amb qui més relació haurem tingut (físicament, perquè virtualment aquests dies anem sobrats). Serà impossible tornar a només saludar-nos fent un gest amb el cap.