Empoderament

Canviar d'actitud per a salvar-te la vida

Quan hom és capaç de canviar, d’empoderar-se i d’agafar un posicionament positiu i proactiu, llavors la transformació és absoluta, radical

Aquest aprenent de cronista ja fa cinc dies que viu en un diumenge permanent, i entre les moltes bones voluntats que voldria fer durant aquests dies és, precisament, intentar escriure. Sempre, és clar, amb el permís explícit de la tropa de casa i de què no em segrestin durant hores i hores al parc o a la platja o la piscina. En una altra ocasió escriuré sobre per què Tortosa, amb el potencial arquitectònic i històric que té, és incapaç de rebre un flux constant de turistes i de com una ciutat de més de 30.000 habitants a ple agost es buida d’indígenes i està més morta que viva. Però això serà un altre dia. Avui, i que no serveixi com a norma, voldria parlar de mi. Si, de mi. Serà que el contemplar-me d’aquests dies de xardorosa quietud ebrenca m’ha fet pujar —encara més— l’ego, i que necessito treure algunes coses de dins arrel d’alguns fets que m’han passat aquests dies. Però a la fi de l’article espero que ho entendreu.

Si m’heu vist en persona, sabreu que no passo desapercebut, i no per a bé, precisament. Això ja de per si és una profunda desgràcia, el no poder-se diluir entre la massa, i no tenir ni tan sols la possibilitat ni que sigui teòrica de poder fer maleses amb certes garanties d’èxit. Amagar quasi dos metres de paio més aviat lletjot i amb el cap fora mida, com comprendran, és una tasca quasi impossible. Si a això li sumem que tinc disfèmia —també li podem dir tartamudesa, si voleu, que no queda tan pedant—, que des dels 3 anys tinc bona part del cos plena de taques de #vitiligo, i que vaig créixer a la Santa Coloma de Gramenet dels anys 80 i 90, on vaig haver de desenvolupar tàctiques paramilitars d’autodefensa que em garantissin uns mínims de supervivència, doncs de seguida arribaran a la conclusió que, efectivament, la meva infància i adolescència no van ser precisament fàcils. Les penes mai venen soles. Malgrat aquest entorn hostil, fins on m’arriben els records, crec sincerament que no vaig patir mai assetjament escolar: em vaig sentir sempre integrat, amb una bona colla d’amics i mai vaig sentir que patís cap mena de discriminació. No obstant això, el que més em bloquejava en el meu dia a dia era la tartamudesa; el meu aspecte i el vitiligo no deixen de ser aspectes més aviat estètics i de seguida aprens a conviure-hi, a treure ferro i a saber respondre a comentaris ignorants de si m’havia cremat o si havia anat a esquiar (fa trenta anys no hi havia ni tanta informació ni tanta conscienciació sobre el vitiligo com la que per sort tenim ara, i de la que espero que gaudirà ma filla Anna, que també en té). Però la disfèmia, la tartamudesa, per aquells anys, continuava enquistada, i era aquell elefant enmig del menjador que ignorava i amb el qual no hi volia parlar; però l’elefant hi era. Ocupava el centre de la meua vida i em feia adoptar actituds de negació i d’evitació constants de massa accions. Recordo, per exemple, que d’adolescent parlar per telèfon amb un desconegut era una autèntica tortura medieval; o que m’aturessin pel carrer a preguntar-me per una adreça o un indret…

Però un bon dia, sense que em passés res excepcional, ni positiu ni negatiu, recordo que em vaig dir que ja en tenia prou d’aquell color, i que calia començar a parlar de tu a tu amb l’elefant que em condicionava tantíssims aspectes de la meua vida, i que no em deixava créixer ni fer tot allò que volia i desitjava fer. Tenia 18 anys, i durant uns quants mesos vaig anar a una logopeda, que més que ajudar-me en la parla (que també), em va ajudar sobretot en l’aspecte psicològic. No em va treure la tartamudesa, que encara tinc i tindré fins que criï malves, però em va ajudar a prémer el botó del canvi, a canviar d’actitud vital, i a entendre que la tartamudesa no havia de ser cap condicionant negatiu, i ni encara menys el meu centre vital que frenés tot allò que volia fer a la vida. Des d’aquell moment vaig canviar d’actitud: em van ajudar a prémer un botó que no sabia que tenia… i el món va canviar radicalment, va fer un gir de 180 graus. Des de llavors sóc un altre… i els altres ho noten, ho perceben. I tant que ho perceben! Des de llavors que he estat capaç de fer coses que amb 18 anys ni m’hauria imaginat que faria: he parlat per la ràdio i per la televisió, he fet multitud de xerrades i presentacions a congressos, he impartit cursos, he parlat en públic en auditoris plens a vessar…

En la meua experiència vital, única i intransferible, canviar d’actitud penso que va significar salvar-me la vida. Quan hom és capaç de canviar, d’empoderar-se i d’agafar un posicionament positiu i proactiu, llavors la transformació és absoluta, radical. Primer canvies tu mateix, però és que automàticament tot el teu entorn també canvia, i qui t’envolta fins i tot et mira amb uns altres ulls i té una visió totalment diferent de la que a priori hauria tingut de tu. Recordo que una companya bibliotecària, després d’una xerrada en unes jornades, em digués que en la meua situació, que admirava el meu afany de superació… i sobretot, que no callava!!! Al cap i a la fi es tracta justament d’això, de no callar; de no callar malgrat les adversitats, i de comunicar tot allò que vols dir i explicar. Només em cal una mica més de temps. Res més. I des de llavors que porto 43 anys donant la tabarra.