Vam canviar de vida (κι αλλάξαμε ζωή), diu el darrer vers d’un poema de Yorgos Seferis que se m’ha anat repetint durant els últims dies, com un mantra. He passat el confinament amb els Diaris de Bord d’aquest poeta grec, en l’exquisida edició bilingüe d’Adesiara, que no vaig poder tornar a la biblioteca. I amb un altre llibre de Seferis, comprat al Reread de Reus, pocs dies abans de la pandèmia, que contenia un CD amb el recitat de les seves poesies —un exemplar que regalaven al diari grec Kathimerini.
En cap dels dos hi havia el poema que s’acaba amb aquest vers. Uns dies més tard, endreçant els deures de grec modern, vaig trobar-lo en un full imprès que havíem deixat a mitges. I hi vam tornar, virtualment, a llegir-lo i a traduir-lo durant la classe. Ara he arribat a la conclusió que tant de Seferis era per portar-me precisament fins a aquest vers i fins aquest poema. És un poema primerenc, no publicat en català, que va escriure abans de ser premi Nobel, abans de viure l’exili, les deportacions i les desgràcies de les grans guerres mundials, però que he trobat traduït per Jordi Cornudellaen aquest article de la Lectora.
RENÚNCIA
A la platja arrecerada
i blanca com un colom
teníem set, al migdia;
pro l’aigua era salada.
Sobre la sorra rossa
vam escriure el nom d’ella;
quin goig quan va bufar la brisa
i va esborrar les lletres.
Amb quant coratge, amb quant alè,
amb quin deler i amb quin delit,
fèiem la nostra vida: gran error!
—i vam canviar de vida.
Aquest poema de joventut, d’enyor de les coses senzilles, de la platja i del primer amor, s’ha convertit involuntàriament en un himne a la Grècia d’avui, a partir que Mikis Theodorakis el va musicar, juntament amb altres poemes de l’autor. El vers final es va sentir com un crit al canvi, a la rebel·lió, i va ser prohibit per la dictadura dels coronels. I a l'enterrament de Seferis, el 1971, es va convertir en una marxa per la llibertat i la democràcia. Sort que no ho va veure. Perquè ara sabem que no li hauria agradat gaire.
Se m’enganxa la cançó, tan plena de Grècia, de busuqui, de mar i de nostàlgia, i aquest vers final em porta cap a un altre vers final d’un altre poema, en aquest cas, de Rainer M.Rilke, 'Tors arcaic d’Apol·lo' del llibre segon de les Noves elegies, que no devia passar per alt a cap poeta, ni a Seferis ni als nostres Carles Riba, Joan Vinyoli, Joan Margarit i Feliu Formosa. Ni a Woody Allen, que a la pel·lícula Another woman de 1988, el fa llegir a la seva protagonista, Gena Rowlands, perquè era el poema preferit de la seva mare. Allen retrata una dona de 50 anys a qui els anys han transformat gairebé en un tors de marbre gelat i per a qui la lectura del poema esdevindrà una sentència oracular que marcarà el seu destí. En la traducció de Carles Riba, el vers final ens interpel·la a canviar de vida de manera imperativa: «has de canviar de vida», conclou.
La lectura d’un poema suposa sempre una interpretació i una apropiació de les seves paraules més enllà del que eI poeta volgués dir. Encara més quan aquest poema es canta a tots els bars, tavernes i ports de Grècia. Cornudella la compara amb L’Estaca de Llach. Podria ser. Però jo més aviat la compararia amb un Viatge a Ítaca per l’autor o amb un Al Alba de Luis Eduardo Aute per la temàtica amorosa. Cançons que el poble es fa seves en un determinat moment de la Història. A Seferis no li va agradar gens la versió cantada del seu poema. Ho vam saber quan ja era mort, Theodorakis també, afortunadament. En una carta escrita el 1962 Seferis diu al seu editor, George Savidis:
«No em va agradar gaire, potser és el fred de Londres. 'Arnisi' sembla millor que la resta de poemes, que sembla com si s'hagués embrutat, com si hagués perdut el sentit. A més a més, la falta d’una pausa abans de la paraula “error”, ha convertit en un disbarat l’últim vers. Per desgràcia Theodorakis es pensa que ho sap tot… Deixeu-ho estar, estimat George, jo tinc una idea diferent sobre el que ha de ser un artesà».
Aquest disbarat era un punt. Una pausa mal llegida o, intencionadament mal llegida, que va fer canviar el sentit de l’últim vers per tanta i tanta gent que hem arribat al poema a través de la cançó. «Fèiem les nostres vides malament. Vam canviar de vida». Però Seferis diu: «Fèiem les nostres vides. Malament. Vam canviar de vida». Amb aquest punt a mig vers trenca el ritme del poema sobtadament i brusca, com si volgués reflectir el trencament que va acabar amb aquella vida d’abans.
La traducció del títol també ajudaria entendre millor el significat del poema que Cornudella ha traduït com a Renúncia, però que jo traduiria com a Negació, com ho han fet encertadament els anglesos. El grec ja té una altra paraula per referir-se a la renúncia. A més, no és el mateix negar que renunciar, ni negar que renegar, ja que en la renúncia hi ha sempre la voluntat pròpia i sabem ben clarament que Seferis no hi va renunciar perquè va voler, a la seva vida.
Sigui voluntària o involuntàriament, quantes vegades no hem sentit la crida a canviar de vida, a posar un punt i final o un punt i a part? Ara que ens hem vist obligats a aturar-nos, ara que hem enyorat els nostres i la vida que fèiem abans, sabrem canviar de vida? Tornarem a escriure els noms damunt la sorra, tornarem al mar. Però ens agradi o no, hem canviat de vida. No ho espatllem amb els mateixos errors de sempre.