Vins rancis de Tarragona

Conspiració a Tarragona

El vi i els polímers són la saba que recorre la way of life tarragonina i qualsevol projecte de prosperitat futura requereix complots que elevin aquests productes

La conjura, la confabulació, la conxorxa. Tot vol dir més o menys el mateix i tot està generalment mal vist. I em sembla injust. De conspiracions n’hi ha de dues menes. La més popular: la que s’orquestra des del poder o al voltant del poder, amb l’objectiu habitual de perpetuar-se. L’exemple paradigmàtic d’aquesta tipologia és l’assassinat de Juli Cèsar, perpetrat pels seus amics amb unes finalitats presumptament honorables. O, més recentment i més a prop, el cop d’estat del 23-F, dut a terme pel rei d’Espanya i els franquistes, valgui la redundància.

 

L’altre conxorxisme és el dels esclaus i els pàries. Corre indefectiblement el risc de caure en la paranoia contemporània i en la insana tradició occidental d’embolicar-se el cap amb paper de plata, però no podem deixar de veure-la amb simpatia. Són els laboratoris de ressentiment on es generen les rebel·lions i es vehicula el dolor que provoca la injustícia. El lloc on es troben els desclassats, els marginats i els perifèrics. Els embrions dels fracassos més sonats, però també de les idees que canvien el curs natural dels esdeveniments, que de manera natural convergeixen en la uniformitat i la concentració del poder en els de sempre.

 

Tarragona és un escenari ideal per a la conspiració. Perquè és una ciutat sense centre, catacúmbica, plena de caus i forats on ocultar els dissidents, i les maquinacions hi campen lliures com rates. És un lloc on ningú no treballa i ningú no mana: tot són lliberals sense horaris, funcionaris ociosos, sindicalistes alliberats, polítics de fireta, inclús la gent de missa va a la seva i de tant en tant s’hi deixa caure el fill il·lustre, buscat per l’FBI, Cao de Benós. La gran germandat dels insidiosos professionals.

 

És també un gresol de xaladura i d’hedonisme forjat durant segles, precisament des del mateix dia que va perdre el poder suprem que ostentava. L’eficiència hi és mal vista i qualsevol és ben acollit dins de les seves muralles sempre que hi arribi amb ganes de viure bé, no tocar gaire els collons i no mirar de vulnerar aquest statu quo tàcit. Ser tarragoní és una unitat de destí en l’universal. Tarragona és una ciutat solar que, a més a més, cal no oblidar-ho, disposa a tretze quilòmetres de la pedrera més inesgotable d’excentricitat, creativitat i intel·ligència del sud d’Europa com és la ciutat llunàtica de Reus.

 

?TENS TELEGRAM? Afegeix-te gratis al nou canal de Miquel Bonet per no perdre't els articles més populars i ara també els podràs comentar CLICA AQUÍ i apunta't ara, t'esperem!

 

Per tot plegat, i sense ironia*, Tarragona és el futur i la frontissa nacional, més encara tenint en compte que Barcelona ha de ser cremada fins a les cendres —perquè reneixi o no, això no té importància. Delenda est Barcino. No és el primer cop que assajo un pamflet amb els vectors d’aquest orgull, però m’ha abellit de tornar-hi perquè l’altre dia l’alcalde de la ciutat imperial em va donar la raó en públic. No passa cada dia. Fent un exercici extrem d’empatia convindreu amb mi que ser polític local avui dia no és cap bicoca: el present és negre i les direccions nacionals dels partits no ajuden gaire. També és veritat que la majoria s’hi posen bé, paren la mà a final de mes i tal dia farà un any. Però quan apareix una perspectiva llaminera de futur i la possibilitat de xutar pilotes endavant s’hi abonen amb determinació. Normal. L’escenari de la política de proximitat, al capdavall, és l’únic escenari on encara és possible el teatre de la confabulació entre la societat civil i les institucions. Allà on la distància encara no és insalvable, allà on encara hi ha alguna cosa a fer.

 

La proposta que em va bancar l’alcalde té a veure amb un entusiasme que m’ha suscitat una idea boja de la D.O. Tarragona, un d’aquests complots que sembla que només puguin créixer a l’ombra dels pedrots de Tàrraco. Oriol Pérez de Tudela, que s’ha erigit en ideòleg del món del vi tarragoní, assegura amb rotunditat que Tarragona reuneix les condicions per ser la capital vinícola del Mediterrani, que no hi ha cap altra ciutat comparable. En possibilitats humanes, agrícoles i logístiques. I en tradició, perquè juntament amb Jerez i Porto, el port tarragoní ja ostentava la condició de plaça forta del comerç europeu del vi durant els períodes de més puixança de la regió i del país. Per què això s’ha perdut, doncs per la desídia habitual.

 

Ajuntar una indústria verda i sostenible com la vitivinícola al tràfic químic de Tarragona sona bé. I més quan és una cosa que ja era. Dissabte, en el marc de la recentment inaugurada Festa del Vi —aquest cap de setmana calorós tot ha estat gresca i xerinola a la ciutat, amb una agenda d’actes inabastable— la D.O. Tarragona va celebrar un primer acte que era tota una declaració d’intencions en aquest sentit, i la meva impressió és que naixia una nova conspiració, potser no destinada del tot a ensulsiar-se que és el que sol passar aquí.

 

Vam tastar vins rancis al Museu del Port. No és una tipologia de vi popular, encara, però sí que és la quintaessencia i el mascaró de proa del vi tarragoní, i ens connecta amb l’exportació imperial del Porto i el Xerès, que sí que han sabut conservar indústria i prestigi. Fa temps que ja en vaig glossar la centralitat i la metafísica; això no obstant, a la D.O. Tarragona són més pràctics i s’han proposat demostrar que també és un vi ‘gastronòmic’, combinable amb el fet de menjar. No detallaré ara les extraordinàries sinestèsies gustatives que es van produir entre el solemne Aureo De Muller 1954 i un bombó d’oliva i anxova fornit pel restaurant El Terrat, per exemple. Valgui només constatar que els rancis de Tarragona tenen gust de corda d’espart mullada, de sac d’avellanes, de port, de sal de mar i de garrofa. Una combinació d’espectres aromàtics que, en tot el món, només es pot donar aquí.

 

Com també afirma Pérez de Tudela, així com el vermut és un subproducte, el vi ranci és un superproducte: un vi fet, com tots, pel context i per l’ambient, però també pel temps. I el temps juga de la nostra banda. Vam recordar, sense la nostàlgia castradora, el que havíem estat i, d’alguna manera, vam entrellucar el que podríem tornar a ser. Una de les primeres denominacions d’origen protegides a Espanya, que va néixer precisament per donar cobertura als vins i les soleres clàssiques de Tarragona. Una regió que, a banda de la D.O. que porta el seu nom, acull vuit altres denominacions d’origen catalanes. Un veritable país del vi, ja configurat pels romans, que hauria de ser una prioritat econòmica i política. Molt més, posem per cas, que el castell de cartes que és l’hidrogen verd.