En el cinquè dia d’ençà de l’aplicació de l’estat d’alarma, les passejades reglamentàries amb la gossa són l’única cosa que m’ajuden a desenterbolir el cap. Guaito els balcons i compto fins a sis banderes de la Mare de Déu de la Misericòrdia, les de festa major, en els tres carrers més cèntrics per on passem.
Em sorprèn gratament. Ho trobo una idea excel·lentíssima. Em sorprèn però no massa: som reusencs, gent d’ordre i assenyada, si obviem els alts índexs de vandalisme i activitats impúdiques que omplen les pàgines de successos dels diaris locals. És lògic que, immediatament, molts hagin desplegat el banderam com qui encén el bat-senyal.
Malgrat que em tranquil·litza el coneixement dels ciutadans de no posar en risc ni posar-s’hi, fa feredat veure una ciutat que sempre és al carrer tancada amb pany i clau. És pitjor que un diumenge a la tarda. Mai no m’hauria imaginat que veuria Reus tan immòbil, i pateixo per com s’ho faran ara els negocis que viuen de l’hàbit que tenim de deixar-nos mig sou en ofertes de vermut amb patates i olives.
La ciutat està reaccionant a la seva manera, però la reacció que no m’esperava pas és el segrest flagrant que s’ha comès contra el Circ Raluy, de què ningú sembla que se n’hagi adonat. Deu ser irònic unir-se al circ per dur una vida nòmada d’aventures i acabar empresonat durant setmanes al parc de Sant Jordi. Però no pateixin: diu que la natura està aprofitant la inactivitat humana per recobrar allò que era seu. Entenc, doncs, que hi tornaran les aus que va treure l’ajuntament en l’altra gran plaga dels nostres temps, la grip aviària. No només això, sinó que molt probablement, la fauna autòctona es farà amb el control del circ i veurem ànecs fent malabars, paons domant els tigres i els senyors que fan cruising als lavabos del parc, bé, suposo que fent alguna mena de contorsionisme.
Amb tot això, trobo que la iniciativa de guarniment de balcons amb la Mare de Déu és força encertada. Alguns la veuran carrinclona i provinciana. Que s’hi posin fulles. A mi, m’ha fet somriure després de dies tancada a casa mirant la mateixa seqüència de notícies catastròfiques en repetició, ben segura que els que són al capdavant ens posen en perill per la seva incompetència i el seu orgull, i sense poder fer-hi res. No hi podem fer res, més enllà de quedar-nos a casa i veure com tot passa per davant els nostres ulls. La cosa s’allarga, les responsabilitats s’acumulen i els ànims comencen a trontollar.
És llavors quan recordem d’on venim i com fem aquí les coses. No ens aturaran. Ens poden tancar a casa, ens poden prendre l’anar a fer el vermut, però mai no ens prendran la potestat d’aprofitar qualsevol excusa per a declarar al món que som reusencs.
Devoció per analogia; aquesta és la meva preferida. Si ja ens va guarir d’una pandèmia fa un grapat de segles, també ho pot fer amb aquesta. Tant se val que no sigui la mateixa. Tot i que admeto que, si jo fos ella, no actuaria. O actuaria selectivament. No fa res que treguin ara la banderola els qui a l’hora de la veritat se’n van a celebrar Santa Tecla o la Mare de Déu de la Mercè perquè encara estan atipats de celebrar el Sant Patró. Oh, Sant Pere, Sant Pere! Vagin a resar-lo ara, que com la Cori no els guardi, el veuran ben aviat.
És ben bé que no havia previst que d’aquesta situació en sortís enfortit el nacionalisme reusenc. Suposo que havien d’eixir totes les maneres possibles de pair la situació. Al capdavall, la fe, la fe en allò que vulguin, és el consol d’aquells que no poden fer-hi res. I ningú no negarà que el ganxetisme té un perfil religiós, fregant-ne el sectari.
Alguns meditaran i demanaran energia a l’univers, d’altres beuran a tota hora i faran veure que ja els està bé, que ho farien cada dia si poguessin. Per no oblidar els que tenen un taller il·legal de barrets de paper de plata a casa, que ja confeccionen les teories conspiradores més esbojarrades. Cadascú s’inventa el culpable còsmic que vol. Cadascú decideix en quin poder fora del seu abast diposita la seva esperança; a qui revela les pors que es guarda, ara que els psicòlegs no compten com a primera necessitat.
Sincerament, prefereixo aquella que ve amb una llegenda i que uneix la ciutat en un símbol d’esperança. La que et fa pensar que ens en sortirem perquè sempre ens en sortim.
Així doncs, aprofitar una pandèmia per a treure la Mare de Déu té tot el sentit del món: fem el gest, reforcem la nostra imatge i, per si un cas, no descartem un miracle. Si més no, haurem fet saber els nostres veïns que els volem bé, que des de la impotència de no poder fer-hi res hem esgotat totes les vies fins a instàncies celestials i que, si cal, com mana la llegenda, tornarem a cremar el que Déu vulgui per a salvar la ciutat.