Imatge de la platja de la Barceloneta a Barcelona, plena de gent, amb vistes a l'Hotel Vela

En defensa de Barcelona

Potser no hi ha tanta diferència entre la pudor del parc de gossos del carrer del costat a Barcelona i la ferum de femta de cavall del mas del davant que respiro profundament als dematins a Reus

«Eva, has d’acceptar que vius a Barcelona». De totes les coses que m’ha dit la psicòloga que jo no volia sentir, aquesta ha estat la que més mal m’ha fet.

Ara feia mesos que no hi anava. He tingut un estiu atapeït de canvis: feina nova, ciutat, pis i màster. Després de posar-la al dia, aquesta va ser la seva conclusió. Efectivament, l’origen dels problemes que he hagut d’enfrontar els darrers mesos rau en la ferma oposició a acceptar la meva situació actual. Era impossible que fos d’altra manera. Quan ets de Reus, a banda de l’adoctrinament bèl·lic-supremacista que reps constantment, si dius que te’n vas a viure a  Barcelona, les reaccions són de llàstima, pobreta, que se’n va a l’horrible i lletja ciutat, d’aquí a dos dies te’n voldràs tornar.

Així, en un estat de negació malaltís, he agafat cada divendres el primer tren en sortir de la feina i he tocat el dos cap a casa. La ciutat bruta, pudenta, plena de turistes grollers, buida d’activitat i dels amics que hi viuen durant l’any, no em convidava pas a quedar-m’hi més del just i necessari. El procés d’adaptació ha estat obertament hostil. A l’exagerat —ho reconec— sentiment d’abandonar la llar, la vila, els amics i la família, s’hi ha afegit un cop al meu orgull que no esperava: adonar-me que soc de poble. Sempre m’ho havien dit els autòctons, però pensava que era per punxar-me. Sabia moure’m en metro, no m’esgarrifaven certs personatges i mai no he estat a punt de morir aixafada per un cotxe. Què més necessitava per sobreviure?

El primer dia vaig baixar ben d’hora al carrer a investigar la zona. A la porta, vaig dir bon dia a la cambrera del bar de sota, que parava les taules de la terrassa, em va mirar com si estigués tocada del bolet i se’n va tornar cap a dins sense dir res. Aquesta va ser la primera de les ofenses als meus valors i persona que Déunostrosenyor em va enviar com una ferrada d’aigua freda per a dir, xiqueta, espavil. M’he adonat que ser de poble o ser de ciutat no es distingeix en ser ingenu o ser viu, es distingeix en la teva relació amb la comunitat i la teva capacitat de gestionar-la.

Va ser angoixant la pèrdua d’un sentiment de pertinença que no havia reconegut com a part fonamental del meu caràcter fins ara. Em va generar fins i tot certa crisi d’identitat. Què feia aquí? Per què havia vingut? Pagava la pena abandonar la xarxa de seguretat per a esdevenir una irrellevant forma de vida que participa mínimament en qualsevol cosa que l’endemà ja serà en l’oblit? La sensació de petitesa i d’invisibilitat en anar-te’n d’un lloc on ets a dos graus de separació de tothom i coneixes cada pam de cada carrer, per a viure a un altre on trigues quinze minuts a casa de l’amiga que viu al mateix carrer que tu, et trenca una mica per dins. Tothom va amb el pilot automàtic, cap interacció té transcendència i la decadència i buidor d’esperit s’estenen com una boirina sobre la gent.

Quan la psicòloga em va dir que deixés de fer la nena petita, malgrat que em va empipar que no reconegués la gravetat dels greuges, vaig pensar que potser havia estat injusta. Potser no hi ha tanta diferència entre la pudor del parc de gossos del carrer del costat a Barcelona i la ferum de femta de cavall del mas del davant que respiro profundament als dematins a Reus. Potser no és tan diferent el meu arxienemic, el senyor indoasiàtic que regenta la botiga de queviures d’una mala lluna mai vista, d’alguna mestressa de botiga amb poca paciència i ganes de despatxar. Potser no n’hi ha per tant, que no em torni el bon dia la cambrera del bar de sota, si hi ha algun amo d’algun cafè que tampoc te’l tornarà perquè tons pares ja no hi van a esmorzar. L’antagonisme contra la ciutat i la seva conseqüent desaparició ha fet que m’adoni de com de ràpid el sentimentalisme pot idealitzar, fins a un punt llunyà a la realitat, un entorn familiar, amable i segur enfront de la vida crua, cínica i urgent d’aquí.

He anat a fer un tomb al capvespre i he vist una Barcelona diferent. Encara embolcallat per la xafogor i un airet moderadament fresc, el Passeig de Sant Joan s’ha fet tebi i els llums han jugat amb les ombres dels plataners, els edificis i la gent que feia el seu camí per confondre’s amb la resta. La sensació de petitesa i l’angoixa de l’anonimat, s’han transformat en un refugi alliberador. S’obre davant meu la porta a trobar una nova llar i una xarxa de seguretat en mi mateixa sense dependre de l’entorn. Ser de poble o ser de ciutat s’acaba diferenciant en la capacitat d’acceptar la teva existència que interactua, en un lloc concret i en un moment concret, amb milers d’altres igualment importants i irrellevants i de gestionar-ho amb certa gràcia i dignitat. A partir d’aquí, la resta ve rodada. Avui he crescut com creixen tots els estudiants de divuit anys que se’n van del poble per deixar en evidència el meu coneixement del món. He fet el cor fort i he acceptat que visc a Barcelona. Avui soc una mica menys de poble, reusenca de tota la vida