Regals de Nadal

Els detallets i les "detalletes" de Nadal

Penso que la millor manera d'agrair la feina dels mestres i les mestres del nostre país és implicar-se més i millor en l'educació i en l'ensenyament dels nostres xiquets i xiquetes

Com cada Nadal, arriba, indefectiblement, la historieta de sempre, la mandanga de cada final d'any, que retorna puntual a mesura que s'atansa el dia en que la nostra canalla tindrà un parell de setmanes de vacances, i natros, els soferts papis que hem vingut a aquest món per a cuidar-los, estimar-los, i educar-los (i a qui ningú premia), haurem de fer mans i mànigues si encara treballem i no tenim dies de vacances. Els qui teniu canalla ja haureu intuït de què parlo. Si, amics, amigues, coneguts i passavolants: parlo dels famosos detallets (i detalletes, que cal ser inclusius) de Nadal als nostres nogensmenys soferts mestres. A veure, anirem a pams, que sé que és un Assumpte d'Estat (així en majúscules) per a les repúbliques (o monarquies, ves a saber) independents de moltes famílies, i que aixeca fondes passions i moviments i conflictes diplomàtics d'alta volada. Poca broma. Comencem.

La primera qüestió: fa falta? Doncs penso que no, que no fa falta. Directament. Que els mestres i les mestres de la nostra quitxalla fan, senzillament, la seva feina, com la fem qualsevol altre de nosaltres (dels qui tenim la immensa sort de mantenir-la, és clar). I penso que en tot cas hauria de ser la seva empresa (el Departament, o a tot estirar, l'escola mateix) la qui els premiï d'alguna manera. Hi ha qui argumentaria, a favor de fer detallets (i detalletes, no ho oblidem), que els mestres ens aguanten, ens cuiden i ensenyen els nostres fills i les nostres filles durant nou mesos... i que és molt temps i es passen moltes hores amb ells. Bé, res que no haguem de fer els papis i mamis, que per això som papis i mamis, oi? Ja em perdonareu, però és un argument força fluixet, no? Vaja, que si, que per a molts papis i mamis a l'escola aguanten la nostra descendència mentre natros podem treballar (o no, vés a saber); i vaja, que si, que també a l'escola cuiden i ensenyen coses als nostres fills, i a voltes fins i tot eduquen.

I que tot això és molt important, que si. Però vaja, que fan la seva feina, i que la fan molt bé, i que cal felicitar-los, i reconèixer públicament la seva tasca. De fet, en algun article que he escrit a La Marfanta ja ho he fet. Però d'aquí, a que cada any el mestre o la mestra de torn hagi de tenir una cistella de productes típics de l'Ebre de part de tots els papis i mamis, doncs sincerament, no ho veig. Això és com si tots els usuaris d'una biblioteca ens ajuntessim i regaléssim un lot de Nadal a la nostra bibliotecària infantil de referència perquè fa unes hores del conte estupendes i recomana una literatura infantil i juvenil que enriqueix molt els nostres fills.

O com si tots els clients d'una botiga de roba infantil decidissim ajuntar-nos i comprar un lot de productes d'estètica al botiguer, en agraïment per la roba que vesteix els nostres fills. O com si tots els clients del punt de servei del nostre subministrador de llum fessim un Bizum per a comprar un pack d'experiències sensorials al Pirineu per a qui ens atén, en agraïment perquè els nostres fills poden disposar de calefacció i aigua calenta i no passen fred. Oi que sona estrany? Oi que a ningú amb dos dits de front se li acudiria fer això. Doncs res em quadra. Malgrat tot, es continuarà argumentant que cal donar les gràcies per aquest noble ofici que és ensenyar. Tant o més noble que d'altres, i que no reben cada any el detallet (o detalleta, per allò de la inclusió de gènera, no ens enfadessim pas) de part dels seus usuaris. A més, fa la sensació que sigui com una fugida endavant: premio i reconec la feina que, ehem, també hauria de fer jo mateix. No us sembla?

D'altra banda, em sorprèn la joia i alegria amb què disposem dels diners dels altres per a un determinada finalitat, sense ni tan sols aturar-nos a pensar amb els altres, ni encara menys empatitzar el més mínim, per la qual potser (només potser) no volem destinar la quantitat de diners que sigui, per petita que sigui. Hi ha qui diria que ningú t'hi obliga... i és cert. Però també és cert que hi ha una pressió social força evident i sovint força opressiva, que t'hi obliga, i que fa malgrat la teva opinió, ho acabis fent. Per temor a que t'assenyalin, a qui siguis el que no fa el mateix que fa la resta del grup. I que això acabi assenyalant també els teus fills i fills. I qui digui que això no és així, senzillament és que ha trepitjat pocs patis d'escola a les 13h plens de mamis i papis. Sincerament, ens ho hauriem de fer mirar tots ben fondo.

Però acabem l'article de forma positiva, que em vull treure una mica de sobre la imatge de güelo cebolleta. Penso que la millor manera d'agrair la feina dels mestres i les mestres del nostre país és implicar-se més i millor en l'educació i en l'ensenyament dels nostres xiquets i xiquetes. La millor manera de donar-los les gràcies és implicar-se a casa amb les tasques d'escola, i ajudar sempre a fer els deures. I implicar-se a escola, fer seguiment (pro)actiu del avenços que fan i dels obstacles que han de superar. La millor manera d'agrair la feina dels mestres és anar (si es pot) a les activitats extraescolars que es programin, a les funcions de teatre, i a tot el que faci falta.

La millor manera d'agrair la feina que fan els mestres i les mestres és demanar-los tutories, preocupar-se per la qualitat d'allò que ensenyen, exigir-los resultats i informes i avaluacions permanents dels fills i filles. La millor manera de donar les gràcies als mestres i a les mestres que ensenyen a la nostra canalla és fer-los llegir a casa, fer-los llegir molt, donar-los lectures adients i que els atreguin, i llegir-los en veu alta, en qualsevol moment, abans d'anar a dormir, per exemple. Llegiu! Llegir-los! Llegiu-vos!!! I xerrar amb ells, xerra molt, que sàpiguen que hi sou. Segur, segur, segur, que si tots fessim això amb les nostres xiquets i xiquetes, els mestres rebrien el millor regal del món.

I suposa, evidentment, no entaforar-los davant del televisor o davant la pantalla del portàtil. Però és clar, tot això significa temps, dedicació, esforços. Invertir vida en els nostres fills. Vida que sembla que si que inverteixen d'altres.

PD: Disculpeu-me, vaig a fer un Bizum pel regal del mestre de l'Anna... que no vull que em mirin com el ranci del grup de Whatsapp de mamis i papis que no afluixa la mosca.