Imatge d'una pantalla d'un telèfon mòbil amb les icones de les aplicacions Telegram, Whatsapp, Instagram, Facebook, Youtube i Twitter

El discurs fragmentat que triomfa

Les xarxes socials per si mateixes, com a eina tecnològica, són absolutament neutres. I com tota eina, depenen de l’ús que es fa d’elles

Ara que Twitter torna a ser notícia i ja hi ha previsions sobre en què es podria acabar convertint aquesta xarxa social, voldria recordar altra volta un aspecte que considero que és fonamental en el món actual i en com ens relacionem amb ell i l’entenem —o com a mínim ho intentem—. I és que Twitter ha estat el responsable (o culpable) principal de fomentar i consolidar aquest discurs, aquest diàleg segmentat en petites píndoles de 240 caràcters que ha acabat triomfant i que tothom ha acabat acceptant de forma entusiasta i també de forma segurament un xic acrítica. Realment no sé en quin tèrbol moment vam decidir deixar d'escriure articles llargs en blogs o pàgines web, i passar a fer-ho de forma fragmentada en fils eterns en xarxes socials. Però sobretot, pensar que aquesta era una forma vàlida de comunicar, dialogar i emetre opinions fonamentades i ben argumentades entre persones.

Twitter va donar l’eina tecnològica per a fer-ho, i tothom ho ha acabat considerant com a vàlid, molt probablement amb l’argument de què era precisament a les xarxes socials on hi havia més interacció entre persones, i on allò que volies comunicar i emetre podria arribar a més gent. És a dir, que s’han posat per davant els condicionants tecnològics de la plataforma respecte allò realment important que no és altra cosa que el discurs i el relat. I és que Twitter ha ajudat a fer vàlid un discurs fragmentat que triomfa i que aquesta manera d’emetre relats hagi acabat esdevenint la més popular i acceptada. En conseqüència, una immensa majoria de la societat percep la realitat quotidiana i que l’envolta en forma de petites píndoles de consum ràpid, on argumentar és extremadament difícil i on només es poden emetre sentències que tot sovint polaritzen. La fluïdesa, la immediatesa i la captació de l’atenció han matat el discurs lent, el text llarg, dens i on poder exposar sense pressa tots els matisos de la realitat i de la vida. Els fils de Twitter són el reflex diabòlic i pervers de la societat en què ens hem convertit, i segurament també diu molt del nostre nivell cultural.

Les xarxes socials per si mateixes, com a eina tecnològica, són absolutament neutres. I com tota eina, depenen de l’ús que es fa d’elles i de les finalitats i objectius que busquem. No es pensin pas que estic en contra de xarxes socials, les uso habitualment: de fet, són una gran eina per a un diàleg planer, per a una conversa de taverna i sense massa pretensions més. Xalar, xerrar, emetre alguns comentaris, i compartir informació que es va trobant per internet; i massa cosa més. Ara bé, incorporar-hi amb calçador discursos, arguments i reflexions molt més llargs com podria ser aquest article, i haver-lo de segmentar en desenes de petits fragments, és pervertir greument l’eina i usar-la per a una finalitat per a què penso no va ser creada. És fer passar bou per bèstia grossa.

Però sobretot, i això si que és molt més greu, és que precisament aquest ús pervers s’ha acabat considerant com a vàlid, i ha portat en conseqüència que bona part de la població sigui incapaç de llegir de forma habitual textos de més de 500 paraules —que ja són considerats com a llargs— que evidentment requereixen d’un nivell d’atenció i de reflexió que actualment ja no tenim. I és que el món s’interpreta i s’entén amb temps i reflexió, llegint amb calma tot l’ampli ventall de matisos que conforma la nostra realitat; i mai podrà ser entès amb tota la seva complexitat a partir defluir líquid i constant de petites càpsules on és impossible l’argument i que es perden al cap de poc segons.