Aquest mes de juliol s’ha estrenat a TV3 Drama, una sèrie originalment produïda per TVE que compta amb escenes i personatges castellanoparlants. No he vist la sèrie ni la vull veure pel plom i suplici que ha estat aguantar els debats que ha produït, ni entraré en la batalla sobre l’ús del castellà a TV3. Sí que m’ha sorprès que l’emissió de la sèrie hagi generat un debat paral·lel sobre si TV3 ha de representar la realitat social de Catalunya o si ha de servir com a eina de difusió del català. M’ha sorprès perquè fa molts anys que no representa la realitat de Catalunya, en tot cas, en representa la de Barcelona i voltants i fa el fet amb un Foraster que mostra com de carrinclons, provincians i pintorescs som a comarques.
Així com els defensors de la immersió lingüística argumenten que si un infant d’una zona majoritàriament castellanoparlant i amb família castellanoparlant no xerra el català a l’escola, no l’aprendrà mai, un estudi privat que he dut a terme d’aquella manera, observant les meves amistats pixapines, ha demostrat que als barcelonins els ha passat el mateix amb la realitat de Catalunya. Fan broma i és clar que saben que a comarques ens arriba l’electre i el motor d’explosió, però ja han estat massa els que han fet referència a les vaques que tenim a Reus amb gran convenciment.
Em vaig començar a fixar més detalladament en el nostre territori així que va començar el desconfinament, amb excursions i visites (sempre amb cautela i seguretat) als nostres camps, boscos i pobles. Va ser un exercici depurador: la imatge que els pixapins projecten sobre naltros, o bé no existeix o bé és parcial. La seva visió tot sovint és creada per la manca de reproducció de la realitat a cap mitjà i per la idealització bucòlica de poblets rurals que se’n fa sempre que hi arriben les càmeres, perquè els pobles no poden ser res més que allò que l’ideari metropolità vol que siguin.
En una d’aquestes excursions vam pujar a Siurana. Feia anys que no pujàvem al poble, i ens va sorprendre l’aparcament de pagament. Ens va explicar el recaptador que hi ha massa turisme i han hagut de limitar l’accés.
Fet el tomb, ens vam aturar al bar. Sí que hi havia molta gent, la terrassa era plena de gom a gom i vam haver d’entrar dins. Entaulats, em vaig girar cap a la finestra tot just quan apareixia del no-res el cap d’una senyora amb ulleres de sol i un barret aixafant el nas contra el vidre, guaitant endins, escrutant atentament cada racó del menjador. Vaig fer un bot. Quin ensurt! Sempre ho fan, va intervenir una mestressa local, volen veure què hi ha a dins. Li vaig demanar pels turistes.
Ens va explicar que sempre n’hi ha molts per Setmana Santa i passat Sant Joan, enguany no sabia com aniria la cosa. Durant tot l’any hi ha els escaladors, que són gent que no treballa, només viatgen i escalen. S’hi queden cinc mesos i no fan gasto, només pugen a comprar pa, fruita i vi. Aquests no fan nosa, si més no. El problema són els altres, els barcelonins. Ho va dir amb un fil de veu cansat, resignat, com volent dir que no s’hi pot fer res. No ho entenia. Pugen al poble i es fiquen per tot arreu, entren a les cases i els fan fotos, aprofitant que els veïns no tenen costum de tancar amb pany.
El que sembla que no entenen els barcelonins és que no és normal entrar a casa de desconeguts a guaitar. Ens va explicar que algun cop s’ha llevat alguna veïna de fer la becaina al sofà i s’ha trobat curiosos a la sala d’estar. La pobra dona se’n feia creus, què volen veure, exactament? Per a ells és un hàbitat desconegut, un paratge de flors i violes, de tranquil·litat, calma i vida pausada on mai hi passa res i la gent és feliça i menja anissos. Quan l’únic contacte que han tingut amb la realitat de Catalunya són reportatges de jaios afables, mestresses casolanes, nens que es banyen al riu i Estiu 1993, la desconeixença els duu a actuar com els turistes que volen fer fora dels seus barris.
És un afer que s’ha de tractar amb pedagogia, actuen des de la ignorància, no volen fer mal. S’ha de tenir paciència i dir-los a poc a poc que fa lleig no respectar la propietat privada i la intimitat d’altri. Així doncs, potser fóra bo que, pel bé comú, TV3 reflectís la realitat de Catalunya, en comptes de ser un element incentivant de les violacions de domicili dels pixapins que creuen que qualsevol municipi fora de l’abast del TMB és el seu museu interactiu.