Logo Catalunya Diari
Logo Catalunya Diari
Logo Instagram CatalunyaDiari
Logo Messenger
Imatge d'arxiu d'un llapis i una llibreta

Elogi de la senzillesa

És precisament també per això que sóc d'aquella generació que usa intensament Twitter, i que va ser la primera xarxa social que vaig usar i en la qual m'hi he quedat i on centro pràcticament tota la meva presència digital

Fa uns dies publicàvem amb el col·lega de professió  Evelio Martínez  un article a Hansel i Gretal amb una petita reflexió sobre les falses expectatives que tenen els usuaris de les biblioteques (principalment públiques) respecte del silenci que hi trobaran en aquests equipaments. L'article, com queda clar, se centra en l'àmbit bibliotecari, però pensem que el tema de fons, el silenci, es pot extrapolar a molts més àmbits. I és que penso que el silenci va ser una de les grans troballes del confinament de tres mesos i mig del 2020. De cop i volta ens vam trobar envoltats de silenci... I resulta que l'assumpte ens va agradar tant, que penso que és una de les poques noves demandes d'aquesta #novanormalitat que ha vingut per a quedar-se. Cerquem, cada vegada més, espais de silenci. Però penso que també cada cop més cerquem espais de senzillesa.

Les biblioteques serien un d'aquells espais de silenci, segons una concepció socialment acceptada majoritàriament. I vegin que l'ús de la forma verbal de l'anterior frase no és casual. Dic “serien” perquè, com expliquem l'Evelio i un servidor en l'article que mencionem abans, massa sovint les expectatives que tenen els usuaris respecte del silenci que trobaran a les biblioteques (principalment públiques) no s'acaben complint, i això els genera frustracions que s'acaben reflectint en ressenyes negatives a Google Maps. En bona part, les biblioteques (majoritàriament les públiques) han deixat de ser aquells espais de silenci que bona part de la societat encara creu que són. Cal dir-ho així de clar. Com també cal dir fort i clar que el col·lectiu professional -principalment el que treballa a les biblioteques públiques- hauria de tenir clar si vol continuar, i si pot continuar donant aquest servei als seus equipaments. Evidentment que els matisos entre equipaments són infinits, però el missatge que caldria donar crec que hauria de ser nítid i senzill. En aquesta Biblioteca X no podem oferir-te el silenci que busques. La senzillesa, com dèiem, és poderosa. La sinceritat, també. I tothom ho agrairia més del que ens pensem. Penso, i potser faig una mica d'enfant terrible, que els equipaments que siguin capaços d'oferir simplement taules, silenci a dojo i abundant llum natural ho petarien. Que això no és la funció d'una biblioteca, i s'aproxima més a una sala d'estudi? Potser sí. O potser no, qui sap. Potser seria més una aproximació trencadora cap a un cert retorn als orígens. A més, oferint primer espais de silenci, de forma natural acabaria aflorant l'ús de la col·lecció.

I en un pla més personal i íntim, la tecnologia és també un d'aquells espais en el que cerco la senzillesa. Fujo d'artificis que massa sovint crec que són innecessaris i em vull concentrar en una única finalitat. Potser amb l'edat he agafat cert luddisme tecnològic, vés a saber. És precisament per això que uso Write.as per escriure, perquè se centra en això i en res més, sense funcionalitats que ben mirat no necessito. És precisament també per això que sóc d'aquella generació que usa intensament Twitter, i que va ser la primera xarxa social que vaig usar i en la qual m'hi he quedat i on centro pràcticament tota la meva presència digital. I m'hi he quedat perquè malgrat totes les noves funcionalitats que ha anat incorporant en els últims anys, penso que encara manté l'essència de la senzillesa: res més que comunicació escrita fluida i ràpida en forma de missatges curts. Twitter és, en essència, diàleg i conversa escrita. Dos plans que els humans sembla que massa vegades haguem bandejat de les nostres rutines vitals. I no només en el terreny escrit. Hem posat també l'oralitat que ens fa únics en la segona categoria d'un asincronisme basada en missatges de veu, i hem quasi oblidat com de càlida i afectuosa pot ser una bella trucada. Fa uns dies parlava amb l'Anna que escriure i parlar són les dues úniques coses que ens fa diferents dels humans de la resta d'animals. I són dues accions que, paradoxalment, de tan senzilles que són amaguen precisament tota la complexitat antropològica que ens defineix i ens fa únics. Pensem si en efecte volem deixar de practicar aquestes dues senzilles accions.

I és que la senzillesa a voltes la tenim més a prop del que ens pensem, tant, que gairebé sempre som directament incapaços de cercar-la, trobar-la, i encara menys de veure-la. Massa sovint penso que som incapaços d'extreure i filtrar les poques coses que ens fan feliços de debò en aquesta curta vida, i que ens amaguem rere pantalles per evitar enfrontar-nos a aquestes senzilleses que de tan poderoses acaben sent disruptives: i també perquè arribar a la senzillesa cosa molts esforços. I ja sabem que els trencaments i els esforços ens fan molta temor, quan no directament pànic. Sense cap mena de dubte, penso que la senzillesa seria generadora de molts més èxits dels que ens pensem; potser tot aniria molt millor. Ho intentem?