Si una dècada enrere, quan agafàvem l’Euromed a Tarragona per assistir a les jornades dels Premis Octubre que se celebraven a València, ens conjuràvem per connectar i enfortir el nexe entre Barcelona, València, Palma i Perpinyà, sembla que avui alguna d’aquelles realitats comencen a ser més tangibles.
Si en l’àmbit cultural hi ha hagut avenços interessants —els canvis polítics a la Generalitat Valenciana i al Govern Balear hi han ajudat—, també en l’audiovisual s’han produït propostes innovadores, com la coproducció televisiva o l’intercanvi de continguts entre TV3, À Punt i IB3, a més d’iniciatives com les d’estrenar conjuntament una pel·lícula com la de Guillem, amb xifres d’audiència molt destacades als tres territoris.
Així amb tot, és en l’àmbit econòmic on sembla que s’ha anat més enllà. Durant aquests darrers anys, la mobilització de les cambres de comerç, agents empresarials i sectors estratègics del Camp de Tarragona i del conjunt de Catalunya, així com el País Valencià i les Illes Balears comença a ser important. Segurament les circumstàncies tampoc els ofereixen gaires alternatives més.
Un exhaustiu estudi recent publicat per la Fundació Vincle titulat Informe Euromedi. Anàlisi de les potencialitats de l’Euroregió Mediterrània i de les limitacions que li són imposades (2020) no deixa lloc a dubtes. El volum, coordinat per Jordi Manent i Josep Reyner, posa el focus en un territori ampli, de diversa denominació. Els autors l’anomenen Euroregió Mediterrània —seguint una mica la denominació que va popularitzar en el seu moment Pasqual Maragall-—, d’altres la Commonwealth catalanovalenciana —en paraules de Josep Vicent Boira—, Països Catalans —com escrivia Joan Fuster— i encara algú senzillament Catalunya, com suggeria Josep Guia.
Sigui com sigui, avui el debat no va de noms, sinó de xifres, percentatges, inversions i projectes. I a l’Informe EuroMedi, d’això, n’hi ha un bon grapat. En total, més de 200 pàgines plenes de gràfiques i infografies al voltant de les mètriques econòmiques generals d’avui, el mercat de treball actual, les necessitats de finançament i la dualitat entre inversió i competitivitat, entre moltes altres qüestions. També hi ha comparatives amb altres països europeus per tal de poder veure que fan uns i altres, i treure’n conclusions.
Així se’ns detalla, entre molts altres exemples, com el Corredor Mediterrani ha estat una oportunitat desaprofitada o com les inversions de carreteres s’han allunyat de Catalunya i, en conseqüència, també de les carreteres tarragonines, de les quals parlàvem aquí.
De la mateixa manera, l’informe ens constata també, amb xifres a la mà, les impuntualitats del servei ferroviari, que els tarragonins coneixem bé -a part dels drames horaris-, fet que distancia els viatgers de l’ús quotidià dels combois.
En aquest marc, i tenint en compte la realitat geogràfica i de nexes, Tarragona pot tenir un paper clau a l’hora de dissenyar el nou mapa econòmic i social de futur d’uns territoris emprenedors amb moltes idees.
Amb l’error de l’estació de Perafort, tots sabem que el ferroviari no és el nostre punt fort, però sí que el Port de Tarragona i l’aeroport de Reus poden jugar-hi un paper interessant, com també les poblacions de la Costa Daurada. No serà fàcil, però cal que Tarragona aprofiti les seves potencialitats a l’hora d’enfortir l’eix mediterrani.
Per fer-ho possible, com sempre, seran imprescindibles idees que vagin més enllà del curt termini, que mirin un horitzó creïble de futur, d’articulació del territori i de les infraestructures i que permeti anar fent passos en la bona direcció.
Tarragona s’ho mereix.