El futur del català

El futur de només el català capitalí?

«Vaig percebre un cert biaix catastrofista en les escoles i instituts que vaig aparèixer, tots de l’àrea metropolitana de Barcelona, i en zones amb forta immigració»

L’altre dia de baixada cap a casa amb el trenet turístic en què es converteix la R16 els mesos d’estiu (per les quantitats ingents de turistes que t’hi trobes, però també per la velocitat a què circulen els combois, tot fent una agradable ruta turística per la costa del sud del país) vaig aprofitar per a veure pel 3 a la Carta el reportatge d’El futur del català.

Començaré per tot allò que em va agradar, i que em fa ser moderadament optimista respecte el futur de l’idioma. Començarem per la cosa positiva. En termes generals, quan vaig acabar de veure’l el regust final va ser bo. Em quedo especialment en què hi ha un bon grapat de joves que a les xarxes han adoptat el català com a llengua vehicular per a l’elaboració dels seus continguts, que es creuen l’idioma i el difonen, que esdevenen referents per a centenars de joves, i que deixen de banda el discurset mainstream de què si no fas continguts en castellà no ets ningú i ni arribaràs a cap banda.

Aquests joves demostren que és possible fer continguts en català a internet, i tenir un nínxol de mercat propi… i a més, amb molta menys competència que si ho fas amb llengües majoritàries. L’esperança de la pervivència de l’idioma és en aquests joves, i caldria apostar-hi fermament si volem continuar existint com a cultura. Ells s’ho creuen i ho demostren amb fets. Ens ho creiem també natros? També em fa ser optimista la nova fornada de bona música en català que hi ha actualment, tant al Principat, com al País Valencià i a les Illes, i que està aconseguint enganxar a moltíssim públic jove, que veu que és possible fer música i cultura en català, sense complexos, i amb qualitat i reconeixement. I com amb els creadors digitals de continguts, aquests músics esdevenen també referents per als joves. Malgrat que no va sortir al reportatge, l’èxit aclaparador d’Eufòria també va en la mateixa línia. I és que sense aquests referents audiovisuals moltíssima canalla corre el perill de quedar-se orfe, sense ningú en qui emmirallar-se i sense ningú que els expliqui i exemplifiqui que fer cultura en català és perfectament possible, vàlid i digne com amb qualsevol altre idioma.

Però també vaig veure algunes coses que no em van agradar. En primer lloc, vaig percebre un cert biaix capitalí, per no dir tuf. És cert que TV3, quasi sempre tan centrada en el Principat, va fer un esforç i va ser capaç de mostrar la realitat del català al País Valencià. Aquest esforç ja és digne de menció, però malgrat tot, durant el reportatge vaig tenir la sensació que se centraven les mirades en les dues capitals, en Barcelona i València, i que s’obviaven (suposo i espero que no volgudament) altres zones del domini lingüístic com les Illes o la Catalunya Nord. O també altres zones del Principat, com les Terres de l’Ebre, on l’ús del català el 2021 ranejava el 90%. Ja entenc que a Barcelona i a València s’hi concentra molta població i un percentatge molt alt dels catalanoparlants, però de la mateixa manera que sense les grans ciutats el català no sobreviurà, tampoc ho farà sense totes les ciutats grans, petites i mitjanes. Va faltar panoràmica, visió de conjunt. El català és molt més ric del que va aparèixer al reportatge.

Potser es tractava només de parlar del futur del català capitalí??? També vaig percebre un cert biaix catastrofista en les escoles i instituts que vaig aparèixer, tots de l’àrea metropolitana de Barcelona, i en zones amb forta immigració. Estic d’acord que cal ensenyar la situació del català a les escoles de Ciutat Meridiana, però també cal fer-ho a les escoles de Lleida, per exemple; o de Tortosa; o de Castelló, on segurament l’ús del català tant a les aules com al patí serà molt més elevat que no pas a una escola de Ciutat de Meridiana. Com amb la presència de les diferents variants, va faltar més visió de conjunt i ensenyar totes les realitats possibles, perquè en l’àmbit escolar n’hi ha de bones i positives. On eren? No paga la pena ensenyar-les?

Però el que si que em va semblar realment escandalós va ser l’absència de la Viquipèdia catalana en el reportatge. Que un projecte que va ser el tercer en tot el món a crear-se, un 16 de març de 2001 (que porta, doncs, 21 anys de presència a internet), i que ha estat capaç de crear una base de coneixement en català de més de 700.000 articles, no hagués tingut ni un trist minut en el reportatge, és realment greu. La Viquipèdia és un projecte transversal, ciutadà, obert i col·laboratiu, en què hi participen activament més de 1.100 persones, que dediquen part del seu temps a crear una base de coneixement lliure i obert en català. Una comunitat lingüística de 10 milions de parlants disposa, doncs, d’un espai on trobar més de 700.000 articles acadèmics i enciclopèdics. Crec, sincerament, que no és poca cosa, i aquí TV3 va cometre una greu errada. Que el reportatge se centrés sobretot en el contingut audiovisual, no vol dir que calgués obviar el contingut escrit, menystenir-lo o restar-li la importància que mereix. Cal salvar un idioma des de totes les vessants possibles, i una d’elles és també la vessant escrita. I en aquest sentit la Viquipèdia està fent i farà una feina que ens és del tot indispensable perquè el català tingui futur.

Finalment, em quedo amb la recepta de la Carme Junyent: el català sobreviurà si l’usem, però sobretot si la transmissió intergeneracional no es trenca. Des del nostre raconet del país vora l’Ebre, natros hem complert amb la nostra part: a casa hem parlat a les nostres filles sempre en català… vaja, que era impensable no fer-ho. I els hem inculcat el valor i la importància de l’idioma, del seu ús social permanent i a tota hora. Perquè natros, els adults, des del nostre dia a dia i des de les accions quotidianes, tenim la immensa responsabilitat moral de mantenir viva la nostra manera única d’entendre, viure, sentir i estimar el món i la vida, que no és altra que fer-ho en català.