M’adreço a vosaltres, trepa d’egòlatres petulants i presumptuosos, per dir les coses pel seu nom. Sortiu de la vostra bombolla de vanitat –on ressonen els afalacs i les ovacions del vostre públic incondicional, oxigen sense el qual no podeu sobreviure– i presteu atenció, ni que sigui un moment.
Us penseu que esteu per sobre del bé i del mal. Parleu com si les vostres paraules tinguessin el poder de guarir els leprosos i ressuscitar els morts. Creieu que sou els xamans de la tribu i actueu com a tals, remenant el cul per invocar la pluja. Us considereu immortals, immunes a la malaltia, així és que us abraceu, us petonegeu i us feu selfies sense distància ni mascareta. Manteniu converses abstruses, el significat de les quals només és accessible als membres de la vostra capelleta. Us comporteu com adalils de la intel·lectualitat i fars de la cultura. Etcètera. Potser és cert que formeu part de l’Olimp de la literatura catalana, no seré pas jo qui digui el contrari, però com a éssers humans deixeu molt a desitjar.
Reconec, benvolguts mestretites, que els vostres versos van enlluernar-me quan vaig llegir-los. Ara bé, el verb enlluernar té dues accepcions: fascinar i ofuscar la vista. Admeto que vaig caure en el parany de confondre el personatge amb l’actor i vaig professar-vos admiració. Captivat per la vostra poesia, vaig procurar conèixer-vos personalment amb l’esperança d’encetar, tal vegada, una amistat duradora. No obstant això, no vau trigar gaire a mostrar la vostra veritable cara en forma de menyspreu, de desaire, de desconsideració, de falta de respecte. El desinterès que sentiu per tot allò que no tingui a veure amb la vostra persona es manifesta de múltiples maneres. Per descomptat, el que no estava disposat a fer era parar l’altra galta. Tot té un límit, fins i tot el fanatisme. Aquest és l’únic miracle de què sou capaços: obrir els ulls dels cecs. Per això em reafirmo en una frase que vaig escriure fa temps: el problema de la poesia són els poetes. Per tant, sí, cal separar l’obra de l’autor, més que mai. O millor encara, cal prescindir de l’autor.
Si m’adreço a vosaltres en aquestes termes, estimats creguts, és perquè parlo amb coneixement de causa. Jo també he assaborit les falses mels de l’èxit. Jo també me n’he embriagat fins a perdre els papers. Jo també he cantat allò de fame, fame, fatal fame / it can play hideous tricks on the brain / but still I'd rather be famous / than righteous or holy, any day, any day, any day. No tinc cap problema a entonar el mea culpa. Que aquest paràgraf en doni fe i serveixi com a examen de consciència i acte de contrició.
A hores d’ara ja us haureu adonat que això no és un sermó convencional. Tot i així, la intenció instructiva i edificant hi és ben present. Aquesta homilia humilia –és a dir, vol fer més humils– els poetes. I és que la modèstia no és gaire freqüent en el gremi de les lletres. Els poetes discrets, aquells que escriuen sense fer soroll ni alçar la veu, es poden comptar amb els dits de la mà. Casualment, l’altre dia vaig ensopegar-ne amb un i, en un atac d’eufòria, li ho vaig fer saber. “Ets un poeta atípic”, vaig deixar anar. Per la manera com va mirar-me, mig sorprès mig escèptic, vaig deduir que no està acostumat a rebre aquesta mena d’elogis i es preguntava si li ho deia amb ironia o no. Que aquest paràgraf, doncs, serveixi d’aclariment i certifiqui la meva sinceritat.
Els poetes fatus i setciències, en canvi, sou una plaga. Copeu els recitals, les llibreries, les xarxes socials i els jocs florals amb les vostres ínfules. I el més irònic de tot plegat és que no cal ser bo. La supèrbia és una mare bondadosa que acull tots els seus fills. El seu amor és infinit, i els seus braços, també. Sempre hi ha lloc per a uns quants fatxendes més. Tothom hi té cabuda, fins i tot els poetes que autoediteu els vostres llibres (la qual cosa seria el més semblant a pagar per tenir sexe) o els que no heu evolucionat i, amb quaranta anys, continueu escrivint els mateixos poemes d’amor que escrivíeu quan en teníeu quinze.
Així és que prego per vosaltres, germans. Prego per la salvació de les vostres ànimes tibades i altives. Prego per la resurrecció de la humilitat i la modèstia eterna. I, pregant-hi, en realitat prego per no tornar-me (una altra vegada) com vosaltres. Déu me’n guard!