No és habitual trobar-se llocs així, en aquest magnífic estat de conservació.
Tot i que no era la primera vegada que hi accedia —va haver-hi una primera incursió el 2016, quan encara hi havia vigilància— aquest cop les sensacions no tenien res a veure amb les de la primera ocasió. El fet de poder dedicar temps a fer les fotos amb calma, a visualitzar tots els detalls i a submergir-me de debò en el lloc i en l’ambient, fa que les coses es gaudeixin d’una manera diferent; tot és molt més intens i no t’has de limitar sols a prendre les imatges i sortir corrents com és habitual.
Per sort, el fet que aquest indret hagi estat protegit i vigilat fins fa ben poc ha fet que aquesta església s’hagi mantingut així, de la forma que veieu, pràcticament inalterada des que fa més de cent anys, i a iniciativa d’un particular, es va encarregar la seva construcció. El temple, però, no té culte des de finals dels anys setanta del segle passat.
Després, però, quan un deixa enrere el lloc on acaba d’accedir, puja al cotxe i fa el viatge de tornada a casa, pensant, es planteja la pregunta «I a partir d’ara, què?»
Sóc ben conscient que, de la mateixa manera que un pot accedir a un lloc com aquest a fer-hi fotos, qualsevol altre amb intencions ben diferents també ho pot fer. I això em preocupa, i, si m’ho permeteu, em sorprèn la manca de sensibilitat generalitzada de les institucions que han de vetllar pel nostre patrimoni arquitectònic, per la nostra memòria col·lectiva.
Els que em seguiu a les xarxes sabeu que no dono mai ni el nom ni la ubicació exacta del lloc que publico, precisament per dificultar-ne la localització i, potser ingènuament, contribuir així a la preservació del lloc. No només això, en aquest cas concret, a més, l’administració de qui depèn aquest bé ha estat advertida de què l’accès és obert i que tot aquest patrimoni és accessible a qualsevol que pugui localitzar el lloc i arribar-s’hi amb intencions més o menys perverses.
De fet, posteriorment a la meva visita, han circulat per les xarxes imatges d’alguns personatges mantenint, diguem, actituds poc respectuoses amb el lloc i que, especialment als creients, no els semblarien adequades. A mi, que de fe vaig més aviat just, no m’ho van semblar.
A dia d’avui, lamentablement, i gairebé dos mesos després de fer aquest advertiment que us deia a l’administració responsable, el lloc segueix obert i accessible. Ningú no ha fet res per preservar ni el lloc ni el seu contingut. I jo, per més que sempre em trobo en la mateixa situació, segueixo sense entendre-ho.
Jaume Cardona és fotògraf i autor del blog La Makineta del Temps