Vagi per davant que el títol és irònic, perquè em veig vindre la quota de torn contestant que «dona, vols dir, que ha estat l’estiu de les nostres vides, amb tota la pandèmia a sobre?». Disculpeu. Començo.
Mai abans havia tingut tantes ganes que passés l’estiu. Un estiu rònec, brutot, amb rascum de mascareta suada. L’estiu portat a l’extrem, amb els caràcters de tothom duts al límit, exagerats. Si un és escrupolós, este estiu ho ha sigut més; si un és desconfiat, este estiu s’ha degut quedar guenyo de tant de mirar de reüll; si un té certa tendència a la crispació, este estiu ha perdut l’oremus. Si un és tirant a despreocupat, este estiu ha sigut tirant a imbècil.
Podríem dir que, en este cas, en lloc de retratar l’estiu com cada any, l’estiu mos ha retratat a nosaltres. I no us penseu, que d’imatges idíl·liques, Instagram en va ple igual. I Twitter, de gent rabiosa perquè d’altres es facin fotos “com-si-no-passés-res”, això també. En el millor dels casos hem intentat fer unes vacances incòmodes, emulant aquell fenomen, la timidesa dels arbres, i ens hem mogut evitant fregar-li el braç a ningú, divertint-nos a mig gas, com les tietes a les places, a base d’orxates al tard. D’altres fa mesos que estan de vacances forçades, sense orxates ni balcó. D’altres s’han mort, però diràs que fa lleig parlar de morts a l’estiu.
Fent un repàs als pronòstics que ens fèiem al març, que si valoraríem més el que teníem, el que realment importa, ens estimaríem més els uns als altres i al planeta, blabla, podia passar això o tot el contrari i, per la tibantor que veig que explota dins les boques de la gent, diria que ha estat tot el contrari. L’estiu 2020 ha deixat estampes tan tristes com una manifestació negacionista i un flamenc del Delta amb una mascareta al coll. Per sort de tothom, ja és pràcticament història. I mira que m’agrada, a mi, l’estiu, però ara mateix el vull ben lluny, perquè això ens apropa (ni que sigue remotament) en el meu imaginari al dia en què sortirà un o altre per la tele a dir-mos que ja no cal mascareta i que ja podem ballar i morrejar-nos amb qui sigue.
Mentre, hem de començar un setembre, l’etern dilluns post vacances, de l’any més ofenedor que recordo. Sort que tenim una memòria ridícula i, de la mateixa manera que han quedat en no res totes les propostes de bona persona que ens vam fer fa quatre mesos, hauran passat deu estius i este ens farà gràcia recordar-lo com una anècdota, els que haguem tingut la fortuna d’haver-ne sortit il·lesos, si és que una paraula així existeix.