Des de fora recorda el magatzem del drapaire que hi havia al carrer Eduardo Aunós de Lleida (rebatejat com Alfred Pereña amb l’arribada de la democràcia). Cada vegada que passava pel davant, l’infant de cinc o sis anys que jo era aleshores dirigia la mirada cap a l’interior d’aquella cova d’Alí Babà amb una barreja de curiositat i fascinació. Com m’hagués agradat entrar-hi, ni que fos un moment, per perdre’m dins del bosc de cartrons i lligalls de revistes i diaris apilats fins al sostre que pràcticament barraven el pas.
La sensació, ara, és la mateixa. L’única diferència és que avui puc complir el meu desig. Aquí també hi ha paper vell, però d’una altra mena. Centenars, milers de llibres que atapeeixen les prestatgeries a punt de desballestar-se per culpa de la sobrecàrrega. N’hi ha tants que els han hagut de col·locar en els racons més inconcebibles d’aquesta cotxera de 1904, de forma que alguns són impossibles d’abastar. Contemplant el bell desordre que m’envolta, no puc estar-me de pensar que el responsable d’aquest santuari bibliòfil pateix la síndrome de Diògenes. I la veritat és que no vaig gaire desencaminat. Quan parlo amb en Juan Ignacio Sandoval –exllibreter al Barri Gòtic de Barcelona– m’adono que té quelcom de filòsof. I una retirada a Roald Dahl, per cert. El fet que ambdós cognoms rimin no deu ser casual.
La Llibreria Amagada és un autèntic microcosmos, no només per tot el saber que conté –des de tractats de Medicina del segle XIX fins a primeres edicions de Josep Pla, passant per dietaris manuscrits de personatges anònims–, sinó també per les característiques que la fan única. Per poder accedir al mas d’en Juan Ignacio –ja que viu al mateix edifici de dues plantes que alberga totes aquestes joies, a tocar de la casa que un dia va ocupar en Jaime de Mora y Aragón– has de travessar un petit jardí que té un hort amb tomaqueres i plantes herbàcies com a vestigi del seu passat com a pagès. I és que, a banda dels llibres, també es va dedicar a treballar la terra, i de quina manera.
Segons explica, cultivava unes carabasses que s’havien de collir entre dues persones. De fet, afegeix, eren tan grosses que fins i tot s’hi distingien des del satèl·lit de Google Maps. Pel que fa als gats, en canvi, no cal recórrer a cap instrument òptic per veure’ls. Són pertot arreu: dormisquejant al jardí, entortolligant-se als turmells dels clients, passejant-se entre enciclopèdies o alletant les cries rere una taula. Tot va començar quan en Juan Ignacio va acollir-hi un moix per tal de foragitar els ratolins que amenaçaven els llibres. El pas del temps, l’efecte crida i la fecunditat dels felins van fer la resta, així és que actualment n’hi ha divuit exemplars. Tanmateix, els gats no són els únics animals que formen part de la fauna de la Llibreria Amagada. Entre dues bigues de l’edifici, durant la primavera, hi nien unes orenetes que entren i surten de la cotxera com si res, alienes a les evolucions dels humans i els depredadors amb qui comparteixen hàbitat.
Arribats a aquest punt, si no la coneixeu ja, m’imagino que us agradaria saber on és la Llibreria Amagada. Dissortadament, he de fer honor al seu nom i no en revelaré la ubicació. Haver-la batejat així és una picada d’ullet, una provocació i un repte –tots tres alhora– per a qualsevol amant dels llibres. Dedicar-li aquest article, també. Cerqueu-la per saber si existeix realment. I si existeix, visiteu-la. Però abans, permeteu-me que us doni un consell. Feu el cor fort com Howard Carter tot descendint els esglaons de la tomba de Tutankamon. Que la densitat de l’aire que es respira a dins no us faci desistir del vostre propòsit. És el preu a pagar quan es troba un tresor.
