Representants d'Unió de Pagesos subjectant una pancarta a la badia dels Alfacs en l'acció per denunciar la regressió del Delta de l'Ebre

Lobbys ebrencs

Està prenent força volada la Diàspora Ebrenca, una associació formada per persones vinculades a les Terres de l'Ebre

Hom sol dir que un dels factors principals per a mesurar la maduresa d’una societat és la implicació i la participació directa i activa d’aquesta en els assumptes del que podríem dir la cosa pública. Se suposa —en principi, se suposa— que com més implicació de la ciutadania en la millora col·lectiva de les seves pròpies condicions de vida, augmenta la seva presa de consciència i en conseqüència augmenta també el seu nivell de maduresa. Això, com a mínim, seria la teoria. Quan això passa, apareixen en escena el que anomenem amb l’anglicisme lobby… o també en podríem grups de pressió. Si ho focalitzem en les Terres de l’Ebre, en els últims anys hi ha hagut com a mínim tres grups de pressió impulsats des de la ciutadania que han aconseguit —directament o indirectament, en l’anàlisi exhaustiva dels seus mèrits ja no hi entro— èxits importants i que han aconseguit aglutinar i cohesionar la societat ebrenca en l’assoliment d’objectius sectorials concrets.

Aquests tres serien, sobretot, la Plataforma en Defensa de l’Ebre, i en menor mesura la Plataforma Trens Dignes (fa més de dos anys que no publiquen res al seu web) i la plataforma que lluitava per la gratuïtat de l’AP7 (i de la qual no he estat capaç de trobar-ne cap pàgina web). També hi podríem posar el nostre sempre poc estimat IDECE, el famosíssim Institut per al Desenvolupament de les Comarques de l’Ebre… que se suposa que hi és però ningú el coneix massa bé ni tampoc sap ben bé a què es dedica. A sus labores, possiblement, mentre serveix de menjadora i pagueta a velles glòries políticoebrenques… Però vaja, que l’IDECE és estructura del nostre govern petit, i, per tant, no l’ha impulsat la ciutadania. I segurament, ni ganes.

L'últim lobby ebrenc que està prenent força volada és la Diàspora Ebrenca, una associació formada per persones vinculades a les Terres de l'Ebre, ebrenques d'origen o d'adopció, visquin o no a les Terres. L'objectiu principal de l'associació em sembla senzillament necessari i molt pertinent, quan de fet ja vaig deixar per escrit fa tres anys que la fuga de talent és una de les principals mancances que patim al sud. Relligar i vincular tota aquesta diàspora ebrenca emigrada a Catalunya o al País Valencià és del tot imprescindible, i ja de per si dóna una potència en capital humà que segurament cap altre lobby ebrenc hagi pogut aconseguir. I aquest, al menys des d'un pla teòric, hauria de ser ja un gran èxit. Calia trencar aquesta diàspora de coneixement i de joventut de fuig de les Terres de l'Ebre per manca d'oportunitats.

Ara bé, aquest èxit penso que és també la seva principal debilitat, ja que fa que en determinats aspectes no acabin de copsar plenament quines són les necessitats reals de l'Ebre. És el cas de la campanya Hem pedut lo tren, centrada exclusivament en la recuperació de l'Avant, i que obvia —vull pensar que de forma no malintencionada— la resta de necessitats i mancances en matèria de mobilitat ferroviària diària que tenim a les Terres de l'Ebre. Vull pensar que això ho fan sense malícia, però és que quan mires el lloc de residència de la majoria de membres de la Diàspora Ebrenca, doncs veus que quasi tots resideixen habitualment fora de l'Ebre, sobretot a Barcelona, i que sembla, sembla, que només xafen les Terres de forma puntual.

I és llavors quan hom entén algunes coses. És llavors quan hom pensa, amb certa malícia i un xic de sornegueria, que és clar, que l'associació reclama el retorn de l'Avant per a poder viatjar, de forma puntual, a les Terres en una hora i mitja. Sembla, només dic que sembla, que es necessiti un tren per a viatjar de forma puntual, quan es baixi o es pugi cap aquí, malgrat que tal com ja he deixat per escrit, l'Avant ebrenc no era un tren per a viatjar-hi tots els dies, per tarifes i tampoc per una millora substancial en els temps de viatge. Ni era, ni tampoc ho serà. Fa la pinta que Hem perdut lo tren és només una campanya per a cobrir unes certes necessitats de mobilitat del tot minoritàries, de professionals liberals que han emigrat principalment a Barcelona i que volen venir els caps de setmana a la casa del poble en una hora i mitja; i que a més, quan baixen, ho fan —òbviament— amb la #Hife, que al capdavall sempre guanya. I això és no cobrir ni abastar ni voler solucionar les necessitats reals de mobilitat de tots els ebrencs que encara residim en aquest sud que malda i maldarà per recuperar presència i visibilitat. Sovint penso que sóc l'únic boig que fa de commuter entre Tortosa i Barcelona. O més aviat potser sigui l'únic valent que ho fa, per a demostrar(-me) que és possible fer-ho, fins i tot amb uns regionals que sempre que ningú vulgui recuperar ni millorar; i amb els quals (amb voluntat) es podrien aconseguir uns temps de viatge similars als d'aquest Avant que només salvarà uns quants.