Platja Eucaliptus

Aquell menú de fregit de carretera

No obstant això, la realitat pesa i aclapara. I malgrat tot s’acaba imposant. En aquests sis dies d’agost ja hem visitat dues vegades els Eucaliptus, i ni de bon tros hi ha la quantitat de turistes i visitants que vam tenir fa un any

Benvolguts, benvolgudes i benvolgudis lectors, lectores i lectoris (que ja sabeu que ara cal pervertir i potinejar l’idioma sense aturador per tal de ser inclusius i bons jans), després d’un període de sequera lúdico-creativa —ja saben, tots els genis comarcals som així— torno a ser amb tots vostès, en plenes vacances d’agost i més fresc que una rosa “vine a veure el meu jardí”, com dirien els amics d’El Pot Petit, en una de les seves cançons que porto escoltant en bucle i fins a l’infinit en els sis dies que ja fa que rondo per casa; els papis i les mamis que tinguin a bé llegir-me ja saben de què parlo. No escriuré, si més no per ara, sobre el coitus interruptus de la retirada de l’artefacto franquista que encara tenim emmerdant el riu a Tortosa. Faré, així si, una petita reflexió sobre la temporada turística a l’Ebre… que sembla, si més no, que no serà tan multitudinària.

Retrocedim una mica en el temps. Recorden les imatges d’aglomeracions de cotxes i d’autocaravanes de l’estiu del 2020 i de la Pasqua d’enguany a la platja dels Eucaliptus i a la barra del Trabucador? Sí, vam aparèixer a les notícies de la Teletrés com un fet excepcional i noticiable. Si tafanegen per les hemeroteques podran llegir moltes notícies. Milers i milers de catalanets i catalanetes i catalanetis, a causa de les restriccions de mobilitat per la Covid-19, i que feien que no es pogués sortir del nostrat país menut, van trobar en les platges quilomètriques del Delta el lloc ideal per a esbargir-se i trobar una mica d’aire fresc… tot mantenint, és clar, les distàncies de seguretat i amb la mascareta posada a 40 graus.

Escoltin, que som gent d’ordre i seny. Les aglomeracions a espais naturals protegits del Delta, i també a les basses i piscines naturals dels Ports, van generar un fort debat entre els agents econòmics del territori (bonic subterfugi, oi?), que anava en la línia sobre si calia fer pagar o no per accedir a tots aquests espais. Després de mesos de debat, es va acabar imposant l’opció de què si, que calia fer pagar, i des d’aquest mateix juliol que cal afluixar la mosca, si ens volem banyar al Trabucador, o refrescar-nos al Toll del Vidre envoltats de muntanyes. He de dir que sóc partidari d’aquestes mesures, que limitin l’excés a aquests espais naturals protegits, i que en garanteixin la seva conservació futura; que en línies generals penso que som tots una mica marranots, i anem escampant merda i deixalles després d’un bonic dia de platja amb la nostra topa. Ara bé… he de reconèixer que desconec si la mesura de fer passar per caixa tenia alguna altra finalitat més, generada potser per la quantitat de visitants que vam rebre l’estiu del 2020 i la Pasqua d’enguany. Diguin-me malpensat, però penso que a banda de protegir els espais naturals, segurament algú devia pensar en fer uns calerons per a les arques municipals. Per allò d’aprofitar l’onada, vaja.

No obstant això, la realitat pesa i aclapara. I malgrat tot s’acaba imposant. En aquests sis dies d’agost ja hem visitat dues vegades els Eucaliptus, i ni de bon tros hi ha la quantitat de turistes i visitants que vam tenir fa un any. I ni aquesta passada Setmana Santa. Podríem dir que la platja està buida, segurament al mateix nivell que cada estiu, amb ben pocs turistes estrangers, i amb quatre catalanets, catalenetes i catalanetis mal comptats que semblen més perduts que altra cosa; i evidentment, els del terreno, que com a mínim els de casa xafem aquesta platja cada estiu. Des de que ja no hi ha restriccions de mobilitats, i podem sortir de Catalunya, que la febre per les Terres de l’Ebre ha passat, i els nostres compatriotes fan el que han fet sempre, i ben lliures que són de fer-ho, només faltaria: fotre el camp a les illes Kiribati abans que s’afonin pel canvi climàtic, o entaforar-se en raconet de sorra a Cala Fosca. Al compatriota mitjà sempre li ha tirat més el nord, o fotre milers de quilòmetres de distància… I repeteixo, ben lliures que són de fer-ho, només faltaria.

Així que comptat i debatut, a les Terres ens hem tornat a quedar els quatre gats de sempre, i amb els visitants esporàdics de sempre. Potser, no dic que no, haurem guanyat algun visitant nou, algun espècimen de turisme familiar, un d’aquells grups que tothom frisa per acollir a la seva reserva turística particular. Però tinc la sensació que les expectatives de temporades passades versus la realitat d’aquesta (o com a mínim com se l’imaginaven els experts turístics ebrencs) no acaben d’encaixar, que han acabat anant en direccions oposades, i que va tot plegat va ser molt soroll per a no res. La gestió de les engrunes, vaja. Que no hem aconseguit retenir pràcticament ningú dels qui ens van visitar fa un any, o aquesta darrera Setmana Santa. La realitat ha acabat palesant que hem estat un destí turístic de conveniència, i que en el fons, continuem sent un destí turístic de… Perdó. Callo, que si no algun dia algú em fotrà un jec d’hòsties pel carrer. O potser, ben mirat, potser ni ho hem acabat essent mai, de destí turístic, malgrat tenir una marca diferenciada de la Costa Daurada. En realitat, vam ser com aquell menú de fregit de bar de carretera, i que et menges d’amagatotis quan el metge no et deixa fotre’t res més.