Mentre canvio la roba dels armaris i vaig desant banyadors, tovalloles i vestits de tiranys, m’adono que a l’armari hi he desat també aquells projectes que havíem previst per aquest estiu, els sopars que no hem pogut planejar, els aniversaris que no hem pogut celebrar i aquell viatge a Grècia que tampoc no hem pogut fer. Tantes coses que estem deixant per més endavant. Un altre estiu serà. I és que a mi em passa una mica com a Josep Pla, salvant les distàncies, quan diu: «no he pogut mai —ni crec que mai pugui fer— el viatge que m’hauria agradat fer a Grècia. Tinc la impressió que el fet ha passat a molta gent sense que això vulgui dir que no hi hagi algú que l’hagi fet. L’ideal per viatjar pels mars de Grècia seria posseir un iot confortable i ben guindat —és a dir, disposar de diners i temps». Ara sabem que no només ens cal això.
Segueixo amb els armaris dels nens. Canviar l’armari és una bona mesura per observar el pas del temps. Plegar la roba esdevé una acció mecànica reconfortant que et permet que el pensament vagi per un costat i les teves mans per un altre. He de tornar a renovar el llibre a la biblioteca, recordo. En un préstec infinit estic llegint les obres dels germans Durrell. Necessito sempre mantenir viva la idea de Grècia, sentir-la d’alguna manera a prop. Llegir les illes gregues de Pla, el quartet d’Alexandria i la trilogia de Corfú és viatjar-hi encara que sigui des del sofà. Tot això per culpa de la sèrie dels Durrell, que ens va fer més passador el confinament, quan cada vespre esperàvem aquella estona que ens eixamplava el pit i ens transportava fins a Corfú.
Deso les sandàlies d’estiu. Hem tornat a calçar-nos i a sentir l’amenaça d’aquell fred als peus, com aquells dies durant el confinament. Reviso el calaix dels mitjons i de les mitges. Hem tornat a l’escola, que tot ho posa a lloc i tot ho ordena. Setembre és un abisme. Però aquest curs encara ho és més. No es pot començar el curs sense il·lusió, enganyat més que desenganyat i amb la incertesa de saber com el podràs acabar.
A part d'ensenyar als alumnes, de vegades a la gent se li oblida que algunes professores també som mares i que hem d’ensenyar als nostres fills. Per als meus vaig obrir durant el confinament l’aula més bonica del món i des de llavors els obligo a anar a l’hort cada tarda. Allà vaig pensar molt en els Durrell i en la seva família. Com al Gerald, a mon fill tampoc li agrada gaire llegir i escriure. S’estima més els números que les lletres i obté els coneixements a través de l'experimentació i l'observació. Si en lloc de cinc anys en tingués deu, escriuria igual que ell. Arriba amb un caçapapallones, un aspirador d’insectes i un pot de melmelada buit a la recerca de noves espècies d’animals que assegura que descobrirà. D’aquells dels quals en desconeix el nom, se l’inventa. És el cas del caçabigotis, que és com anomena els quatre sabaters.
Pel camí anem fent l’inventari de tots els animals que ja ens sabem de memòria. El pas de conills on gairebé cada dia ens creuem un catxapet, la caseta del mussol que ens diu adéu el vespre que tenim sort, la bassa dels ànecs, el corral de les gallines i el ruc del veí que té lligat i que és més eficaç amb l’herba que la nostra segadora que s’espatlla cada dos per tres. El lluert, que ens fascina i a qui només veiem de tant en tant i la rata, que ens fa tant de fàstic i que vam haver de tirar —ja morta— amb la pala a sota el marge.
Observant els caus de formigues s’hi pot passar hores. Troba escarabats i papallones de tots colors entre les verdures. Agafa els dimoniets amb la mà i deixa que li facin pessigolles. Fa uns dies que afirma parlar amb els gossos dels veïns i diu que el gat li xoca la mà. Vol fabricar un corral de gallines per no haver de comprar els ous i que tinguem un gall com a despertador. Que fem una bassa nova amb granotes i peixos i que construïm una nova cabana a l’arbre. El que em crida més l’atenció és com el nen ha anat descobrint les relacions familiars a partir de l'observació dels animals. D’un caragol que s’enfilava a la closca de la mare caragol, ha tret les seves deduccions sobre les mides de les cries i dels pares; i a partir de l'observació dels altres animals i de les seves famílies ho ha inferit tot de la nostra família i d'ell mateix.
Un dia, entremig dels crestalls amb els peus a l’aigua del rec, va descobrir la metafísica i em va preguntar què era ell. La resposta que es va autodonar va ser que era un cervell petit i que no sabia res de la vida ni de res. El meu petit filòsof ara diu que el seu cervell té moltes idees i que pensa molt. Qui som, d’on venim i on anem; les tres grans preguntes que es fa l’home. Ens hem oblidat que l’escola primària a Roma es deia ludus i que el joc n’era el motor.
Entenc que tot això és més fàcil de fer amb un nen que amb una preadolescent —com la meva filla i els meus alumnes— que es queixen per sistema: avui perquè fa vent, demà perquè fa sol, i passat perquè fa fred. Encadenats com estan a una aula, asseguts en una cadira totes les hores del dia, fins al punt que ja no saben estudiar ni aprendre res si no és des d’allà o des d’Internet, on ningú no s’ha adonat que, com la roba que ja no hem pogut desar a l'armari, la cadira els va petita i els genolls els toquen a la taula.
No és el primer any que trec els alumnes fora de l’aula. Enguany ho faig per necessitat i no cada dia, perquè no podem guardar la distància de seguretat, però ho he fet sovint. Abans que el Merlí posés de moda això dels peripatètics, els meus alumnes i jo ja ho practicàvem. Els ensenyo a la grega, com els antics que no ensenyaven mai als alumnes tancats en una aula. Per a ells, precisament la paraula aula vol dir pati. L’aula on Aristòtil va ensenyar a Alexandre el Granva ser un nimfeu exuberant a prop de Pel·la, al nord de Grècia. Després va tornar a Atenes i va fundar la seva pròpia escola, el Liceu. Qui pogués. No només voler tenir el millor mestre, sinó una escola amb espais pensats per a ensenyar, una exedra per llegir, un jardí amb ombra per quan fa sol i sopluig per quan plou. Un pati per debatre, conversar i escoltar. No sé si és demanar tant. No demanem exuberància. Segur que si ens ho deixessin fer a nosaltres ens en sortiríem millor.
Avui hem tornat al tros a regar i hem plegat nous del noguer que ens entretindrem a trencar als vespres i a posar en pots de vidre. El nen, però, ha observat abans de marxar que al capdamunt de les canyes hi han sortit uns plomalls. Diuen que l’hivern serà fred. Ja a casa, obro l’armari de nou. Toca revisar jaquetes, anoracs i abrics. Deixem-ho tot preparat, per si de cas.