Logo Catalunya Diari
Logo Catalunya Diari
Logo Instagram CatalunyaDiari
Logo Messenger
Dona aplaudint.

El millor homenatge

«Hem tornat a caminar i no hem tardat ni un segon a tornar a ensopegar amb les mateixes pedres»

Ja no sé en quin dia estem. Dec anar al revés del món perquè, sincerament, portava millor el compte dels dies quan estàvem confinats. Potser tenia un motiu que em feia mantenir estranyament el seny i ara s'ha esvaït com ho fa el Sol quan desapareix darrere les muntanyes, deixant un espectacle de colors al cel que només serveix per traçar un camí una mica més acolorit cap a la fi. 'Y da igual', com dèiem llavors.

La qüestió és que tampoc m'està ajudant gaire a orientar-me el món en si, entenent aquest concepte com 'la gent', 'els polítics', 'el sistema', el 'savoir faire' postconfinament. Veig mascaretes pel carrer —a les cares i, sobretot, a terra—, i anar a comprar en alguns llocs s'ha convertit en un PortAventura permanent amb les respectives cues, però vaja, la diferència amb la vida precoronavírica és mínima.

Sí, les terrasses estan plenes i juntetes, el distanciament social a les platges brilla per la seva absència, l'estat de les discoteques a les zones de costa et fa posar les mans al cap i, no ho oblidem, les oficines-llocs de treball tornen a funcionar com ho feien abans, perquè 'arbeit macht frei' i això del teletreball està molt bé quan t'obliga la llei però després ja no tant perquè a veure si viurà massa bé la classe treballadora i podrà conciliar i totes aquestes coses.

I mentrestant ja comencen els promesos homenatges a les víctimes del coronavirus i ho fan, també, amb les mateixes polèmiques patètiques que envoltaven alguns actes a la vida pre-Covid. Hem tornat a caminar i no hem tardat ni un segon a tornar a ensopegar amb les mateixes pedres. Normalitat 1 - Nova 'anormalitat' 0.

Els ecos dels aplaudiments que vam fer religiosament a les vuit als sanitaris i a tots aquells a qui vam voler penjar l’etiqueta d’heroi quan estàvem tancats per obligació, ja ni s’escolten. Ni es pensen. Ni es recorden. Ja ens anava bé pensar que érem solidaris, però no ens enganyem, a la que la porta es va obrir un centímetre, ho vam aprofitar per esbatanar-la sense miraments. Ja podem fer mil i un aplaudiments i homenatges, que no serviran de res fins que no entenguem que el millor d'ells seria no tenir amnèsia.

Hem tornat a ser el que som: éssers egoistes, això sí, que ara saben fer pa i ioga. I de nou ressonen les veuetes dels experts, que quan va començar tot™️ els miràvem amb recel, però ara ja hauríem de ser una mica més grandets i pensar que potser tenen una mica de raó quan ens diuen que hi tornarem a caure de quatre potes si no frenem, i de moment, ni cas. Ni cas als rebrots, ni cas a una corba de contagis que va creixent silenciosament.

I, al final, la Covid-19 només ens ha servit per tornar-nos a retratar a tots plegats, com a individus i com a sistema. Si la nostra salvació passa per apel•lar a la responsabilitat general per no haver de prendre decisions complexes, la cosa no pinta bé. Gens bé.