Aquesta setmana he tingut la sort de poder entrar a les cases de la família Moreno i de la família Galera, a Montbrió i a l'Albada, amb l'únic propòsit de posar l'orella, d'escoltar històries. Històries de vida, en majúscules, relats de carn i os. Potents, molt potents. Històries «de pell», com sovint li diem al menjador de casa.
De debò que ha estat una sort poder compartir sofà amb la Naza, amb el Toni, amb la Rocío, amb el Javier i amb el Javi. De debò que sí. Amb motiu de La Marató d'ahir, adreçada a les malalties minoritàries, des de TarragonaDigital hem volgut sumar-nos a la passa endavant i fer la nostra feina amb la responsabilitat i la sensibilitat que se'ns ha d'exigir en la qualitat d'altaveu públic que ens correspon.
Els mitjans hem de saber diferenciar allò minoritari d'allò invisible, allò excepcional d'allò inexistent. I hem d'aprendre a deixar la condescendència al calaix per sortir al carrer amb una mirada molt més adulta i serena. El concepte clau és ser sensibles, sense cap mena de dubtes sensibles, inexorablement sensibles, desacomplexadament sensibles amb la realitat que ens compet compartir.
I ho és també per una simple raó ben lògica: la de fer justícia a la fortalesa i a l'enteresa de les famílies que han acceptat obrir-nos les portes de casa i obrir-se en canal, despullar-se emocionalment i confiar-te un nus a la gola que molts de naltros mai tindríem el valor d'oferir. El meu agraïment per la vostra generositat, el meu respecte, és total i sincer.
És clar que els periodistes som una mena de filtre per a tot, però no me n'amago de què no som murs. És clar que el que hem decidit escoltar i explicar em remou, que em toca, que em punxa a dins. Afortunadament. Malament anirem el dia que perdem la capacitat d'emocionar-nos.
I si alguns tenim el privilegi de disposar de finestres on escriure, hem de saber que tenim també el mandat ètic de posar aquestes finestres a disposició de qui més les pot necessitar. La història de les bessones Inés i Maria són un exemple, també ho és la del rialler Javi, i en especial ho és la de la valentia d'uns pares al darrere que valeu or. Sempre estarem disposats a ser a prop, sempre.
I també és just que deixi constància que la sort és doble quan acceptes el repte al costat de l'Àngel, el fotògraf de la casa, que ho fa tot sempre fàcil perquè, al darrere d'una càmera excel·lent, trobes sempre a la persona que la fa valuosa i que l'enriqueix. I això no s'aprèn a cap facultat.
Acceptem amb gust la responsabilitat de no oblidar un periodisme sensible. Per la ciència i per la paciència, per les famílies Moreno i Galera, pels altres centenars de famílies a qui també volem representar y también por tí, David. Per poder celebrar el miracle que algun dia arribarà, i per fer-nos dignes del compromís social que ens correspon jugar. Va d'això, la nostra feina (també) va d'això.