Com que si poso el focus en allò que m’ha emprenyat aquesta Setmana Santa tindré torta tota la setmana, prefereixo quedar-me amb aquelles petites coses, que diria Serrat, que em fan pensar que, després de tot, alguna cosa sí que s’està fent bé. Això no rebaixarà l’emprenyamenta per totes les altres, però com a mínim hi sortirem guanyant en salut mental.
És una realitat que mentre fa uns mesos seguíem cada dia la corba i el ball de xifres dels nous contagis, avui el número que anem veien com puja és el de vacunes injectades. A casa nostra, les persones que poden dir que ja han rebut la punxada ja en són més de 100.000. Això no implica que l’altra corba hagi desaparegut, què va, però ens ajuda a explicar que ha aparegut a l’equació un bri d’esperança, d’optimisme, que abans ni hi era ni se l’esperava. Era necessari.
Aquest cap de setmana, els del Tarragona Digital posàvem el focus en què més del 90% dels residents i un 80% de sanitaris del Camp de Tarragona ja estan vacunats contra la Covid-19, com a mínim en la primera de les dosis. La punta de llança dels més vulnerables i les mans que ens han de cuidar a tots ja estan ben protegides. Mira, ja m’està bé. Ni us imagineu les ganes que teníem de poder compartir una notícia així, tot i que tinc la impressió que ha passat una mica desapercebuda.
«A casa nostra, ja són més de 100.000 les persones que poden dir que ja han rebut la primera vacuna contra la Covid-19»
És cert que el procés està avançant lent i a ritmes desiguals entre els majors de 60 anys, que també són vulnerables i de risc, però no és menys important que cada cop són més les trucades i els missatges que confirmen que, més a prop o més lluny, els vaccins comencen a arribar amb comptagotes a tocar de casa. Serà lent, però ja és. Ja avança. No tot està perdut.
El percentatge de renúncies a la vacuna és mínim, i la sorollada de bar en què s’han convertit les xarxes s’ha anat diluint a mesura que el sentit comú i la salut pública han aplanat el camí a la confiança en la ciència. Està bé. Si som conscients que a setmanes vista haurien d’arribar les vacunes a dojo que encara es fan esperar, té sentit abrigar una moderada esperança en què per fi anem cap a alguna banda. I jo sóc molt d’abrigar-les, perquè si agafen fred correm el risc que se’ns acabin morint.
La síntesi és que, en mig d’un oceà de despropòsits, d’irresponsabilitat, de macrosubhastar la vida de tots i d’un desgovern que fa plorar —de pena i de ràbia—, alguna cosa sí que s’està fent bé i paga la pena subratllar-ho i estendre-li la mà. La setmana vinent tindrem més vacunats que avui, i el mes vinent ja en seran molts més. Si no seguim fent l’imbècil, aprenem l’imprescindible i deixem de fer-nos trampes al solitari, això enfila el camí de la sortida. En sortirem pitjors, no en tinc cap dubte, però com a mínim ens n’acabarem sortint.