Life cannot withstand death, but memory is gaining in its struggle against nothingness.
The abuses of memory, Tzvetan Todorov.
Si diem que fem memòria o demanem a algú que faci memòria estem explicitant la dimensió essencial de la memòria com quelcom que es fa, és a dir, quelcom que requereix un subjecte, un ens físic, que l’elabori.
Perquè sempre ens han dit que la memòria és allò que ens fa qui som però, potser, la memòria és allò que fem per tal d’explicar qui som. En tant que subjectes històrics, ens expliquem des de l’eix de la triangulació de present històric-passat-futur i, si un d’aquests pols trontolla, perilla la nostra identitat.
Potser és aquesta última implicació el que ha fet que la memòria històrica sigui una qüestió d’actualitat: associem la pèrdua de memòria a una mena de pèrdua d’identitat, d’essència.
Si el nostre interlocutor, sigui l’avi o un amic, és incapaç de recordar quelcom hi ha una mena de pont que s’enfonsa: un pont que el lliga a si mateix però també a nosaltres, un vincle endins i un vincle enfora, una mena de claror que s’esvaeix.
Així la història és un tipus de relat que algú elabora (de manera interessada) i conforma la identitat d’un individu o col·lectiu. El relat oficial legitima aquesta memòria i, per extensió, aquesta identitat, i els museus són els espais que l’emmagatzemen i la preserven.
Que la memòria necessita algú que la faci és quelcom que l’Associació per la Preservació de la Colònia Ferroviària de Sant Vicenç de Calders sap molt bé.
Des de 2015 que busquen la manera de rescatar i conservar la memòria històrica de l’estació, nus ferroviari clau per entendre el desenvolupament del ferrocarril a la Península, i del barri ferroviari que s’hi va crear i que va arribar a ser dels més grans d’Espanya, i poder així elaborar un relat (o relats) que reculli els successos que hi varen tenir lloc.
Fa dues setmanes que, des de casa, tan sols se sent l’eco dels trens que creuen les vies. Un soroll de fons, omnipresent com l’estàtica d’un electrodomèstic vell que ara es fa estrident perquè ressona dins un buit i contra el sostre que era casa i ara ens atrapa, que em fa pensar en el sostre de ca l’àvia, del pis que tenia al pavelló D del barri ferroviari. S’aixecava més de dos metres per sobre del meu metre escàs d’alçada l’estiu de dos mil dos, un sostre com un cel de tan blau clar, un sostre-cel-obert.
A les parets d’aquell pis s’hi obrien finestrons com boques plenes i tot el mobiliari era més aviat desmarxat, “de pobre”, que deia ella, menys un tocador estil Art Nouveau que un home ric els havia dut de França.
La memòria, criatura selectiva i capritxosa, feia que l’àvia, quan parlava de la vida al barri ferroviari, en recordés retalls dispersos, com cabdells de cotó fluix de sucre en els que sempre hi havia un fil que s’escapava, un nom oblidat, un detall imprecís.
Recordava el so dels trens de vapor. El xiulet que avisava quan entraven a l’estació, menys els americans, deia, que feien servir campanes, i aquella mena d’esbufec cansat quan s’aturaven. Hi havia moviment tothora, a peu de via. Que si fogoners, guardagulles, que si personal de vies i obres, que si en José, que venia coques als viatgers i cridava “coca” i les criatures que s’amagaven i el perseguien per pispar el gènero si es despistava. I no sabia pas què se n’havia fet, del José, que un dia va marxar del poble i ja no en va saber res més.
Parlava de la veu de la senyora Hermínia, mestre de l’escola situada als baixos d’un dels pavellons, mentre ensenyava les taules de multiplicar als infants. Tothom la tractava de senyora tot i que mai es va casar, l’Hermínia, i deia que no entenia per què no va ser mai casada, per què era de bon fer, aquella dona.
Els romans, que situaven la memòria, aquest conjunt de records i experiències viscudes, al lòbul de l’orella, ja intuïen que en fer història hi ha una dimensió d’atenció a les fonts orals. Si escoltem les històries que corren sobre aquells temps sorgeix una mena d’exercici de 'Me’n recordo' col·lectiu a la Joe Brainard conformat per tants relats com persones hi varen viure (varen arribar a ser més de 300).
Els més ancians narren epidèmies de paludisme que varen resoldre en talar tots els arbres i plantar-hi eucaliptus durant la Festa de l’Arbre. Les antigues minyones, que treballaven a les cases benestants a peu de platja, recorden nits de Festa Major, quan s’esmunyien per la porta del servei per ballar un tango amb el promès. Una veïna parla de les bombes que varen caure el 8 d’octubre del 38 i una altra la corregeix: que no se’n veia cap de bomba, que no es veia res, que la polseguera era tan grossa, diu, que no veien tres dalt d’un burro i que sort que algú va dir que eren bombes que ella es pensava que era un descarrilament de trens perquè ves tu qui els hauria de voler tirar bombes, a quatre ferroviaris desgraciats?
Així, el projecte que proposa l’Associació és un exercici a mig camí entre les pràctiques de la microhistòria i les de la història de la vida quotidiana, que recuperi la memòria històrica per tal de reconvertir la colònia en un barri-museu habitat tot rehabilitant certs espais i convertint-los en centres culturals: museu, biblioteca, arxiu històric…
Un espai de recerca i investigació, d’intercanvi, que recordi que la 2 de mayo va ser la primera locomotora a creuar les vies, que sigui capaç d’identificar els cossos que descansen en fosses comunes sota les vies i que, alhora, reculli la recepta de la coca del José.
L’espai que, per fi, dignifiqui la memòria d’un dels barris i nuclis industrials ferroviaris més importants d’Espanya, una memòria que, per essència, ha de ser i serà fragmentària però que sigui oberta a totes les memòries. La de qui hi va arribar buscant un futur més digne, qui l’hi va trobar i qui no, els qui varen veure estroncar-se el seu futur a peu de via, els qui varen llançar-hi les bombes i els qui varen recollir-ne els cossos de les víctimes, la de qui preferia les locomotores de vapor i va haver d’adaptar-se a les elèctriques i la de qui ja mai ha conegut el tren de vapor.
Una memòria compartida i col·lectiva, esbiaixada, imperfecta, que generi una forma de reminiscència que construeixi un futur per a la colònia, evidenciant-ne les possibilitats i el potencial. Que doni un bri d’esperança als veïns i veïnes que, avui com cada vespre, es trobaran al celobert per preguntar-se fins quan les parets dels pavellons suportaran la corrosió del descuit i el pas del temps i el seu efecte càustic.
