L’altre dia mirava amb una sorpresa i una distància gairebé adolescents la sortida de Mariàngels Vilallonga de la conselleria de Cultura de Catalunya, per la porta del darrere i responent a lluites partidistes més que no pas a una auditoria professional. I pensava en quin llegat deu deixar Villalonga des que és al càrrec, perquè —fins al moment de cessar-la— ni tan sols recordava gaire que ella n’era la consellera. Lamento la sinceritat, agra com sempre.
Pobra Cultura. No crec que l’aneguet lleig del pastís mereixi cinc pares i mares en els darrers quatre anys —i espera, que no passin coses d’aquí a festes—; perquè no existeix cap altra conselleria que hagi passat per més mans en menys temps. En especial és greu si l’aneguet lleig és qui amaga les eines per fer-nos més lliures, més crítics, millors. I ara torna a passar.
Sembla un mal endèmic a l’alta esfera. Mentre ajuntaments i entitats fan mans i mànigues a peu de carrer per reanimar un sector ofegat però vital per a la vida lúcida en societat, em costa entendre com el despatx més selecte de la cultura del país es limita a un cru intercanvi de cromos, un cop més, legislatura rere legislatura i govern rere govern. Altre cop.
El nou canvi a Cultura arriba amb ajuntaments i entitats fent mans i mànigues per reanimar un sector ofegat
I en especial en un context com l’actual, en què el sector es dessagna per totes bandes i on, després de mesos de nedar a contracorrent, la bandera de la «cultura segura» està obrint unes primeres escletxes en mig de la cova més fosca que recordo. Em costa entendre per què la Cultura és un món condemnat a la corda fluixa. Ens parem a pensar què li devem, cadascú de nosaltres, a aquella música, aquella pel·lícula, aquell llibre o aquell teatre? Fem l’esforç?
Sempre acabo pensant que encara tindrem el que ens mereixem, i tot. Sense un mínim respecte pel món de la Cultura i què representa, és difícil que aspirem a recollir-ne els fruits. Una societat que no cuida la cultura és una societat morta. Cega, sorda, muda. Que no pensa, que no es pregunta, que no sent i que no batega. Encara tindrem el que ens mereixem, i tot.
En fi, pobra Cultura. Així, en majúscules, per què el dia que se’ns acabi d’ofegar del tot puguem dir amb cara de molt afectats que l’estimàvem, que la valoràvem i aquestes coses tan maques que se li diuen als que ja no hi són. Que això dels homenatges pòstums sempre se’ns ha donat molt millor que taponar les ferides obertes.