Vaig quedar a Creixell al matí per prendre un cafè amb Rosa M. Bertran. No era encara l'hora que havíem quedat però ja m'estava esperant. Li esmento la seva puntualitat i em comenta que com que el seu marit arribava tard a tots els llocs, ella ha volgut ser tot el contrari; als fets em remeto. Som en una terrassa del municipi, prop del campanar que li dóna identitat. Una obra reconeguda i admirada de l'arquitecte Josep Maria Jujol, que ens observa la conversa i ens interromp de tant en tant per recordar les hores, a part d'aquells veïns que passant prop de nosaltres, no s'estan de saludar amb afecte la Rosa M. Es nota que és una persona coneguda, volguda i respectada al seu poble.
De seguida Rosa Maria agafa la paraula per a, sense deixar-la anar, començar a explicar la seva vida, la seva família, la seva experiència com a alcaldessa. Anècdotes interessants que no deixen de ser algunes d’elles divertides; tot això, amb una memòria envejable i una narració interpretativa extraordinària. Això sí, la mascareta només se la treu per poder prendre's el cafè: es nota que es pren de debò les precaucions de la pandèmia, jo crec que més per responsabilitat amb el seu entorn familiar de metges, que per ella mateixa, sense oblidar-se del consell familiar que li han donat per a l'entrevista:
«Rosa Maria, vés amb compte i filtra bé les respostes».
Rosa Maria neix el 1942 a l'Espluga de Francolí (Conca de Barberà) on el seu pare, fill del Creixell, era metge, exercint la seva professió durant quaranta-un anys i per tant també metge del Monestir de Poblet, on Rosa M. guarda molt bons records. Em comenta que, quan el seu pare iniciava la seva activitat laboral diària com a metge, per dir alguna cosa, perquè els metges rurals en aquells temps estaven de servei les vint-i-quatre hores del dia, doncs bé, al que anàvem, alguns dies la deixava all monestir a cura de la comunitat. Per aquest motiu no és d'estranyar el seu gran afecte al monestir i, és clar, a aquells membres de la comunitat religiosa que la van veure créixer. Quan es va casar, com no podia ser d'una altra manera, ho va fer all mateix Monestir de Poblet, al costat de les tombes dels reis d'Aragó.
Rosa M. em diu que, en l'homilia o sermó de les noces, l'abat que oficiava la cerimònia es va dirigir a ella com a la 'pubilla del Monestir', raó no li faltava. Rosa Maria era la noia de tres germans: el seu germà Josep Maria Bertran també va ser conegut en el món de la salut de Tarragona, ja que va ser President del Col·legi Oficial de Metges i no es va escapar de passar per la política com a senador. Sense poder escapar-se d'un entorn de doctors, contreu matrimoni amb un fill del metge del municipi veí de Montblanc, per cert, fill de Roda de Berà. El seu marit enginyer industrial, per motius de feina, la va portar a viure catorze anys a Aranjuez (Madrid) on a qui coneix la Rosa Maria no li ha d'estranyar que no parés de participar en activitats socials del municipi. Del matrimoni van néixer quatre fills i tampoc aquí no es va escapar de tenir un nou metge a la família, en aquest cas el seu propi fill. Feliçment àvia, 'iaiona”, com així li diuen els seus nou néts.
Rosa M. Bertran, sens dubte, és una dona que ha deixat petjada en la política tarragonina, per la seva dedicació com a càrrec públic al servei del seu municipi de Creixell i a la comarca del Tarragonès. Una vegada torna al poble nadiu del seu progenitor, a Creixell, s'instal·la en un dels tres pisos que el seu pare construeix en el que va ser la casa pairal, un per a cada fill. L'ambient familiar l'ha perseguit sempre. És llavors quan amics i veïns l'animen a presentar-se com a alcaldessa, cosa que a ella no li fa molta gràcia, ja que en la seva família, els seus pares, no eren molt "politiqueros" que diguem. Però al final van guanyar les seves ganes i il·lusions de poder treballar per al seu municipi i accepta el repte de presentar-se a l'alcaldia. I surt escollida.
En recorda que, una vegada va ser alcaldessa, va viatjar a Barcelona a una clínica per visitar el seu sogre que estava hospitalitzat. Només entrar va començar plena de felicitat a dir-li que havia estat elegida alcaldessa. El seu sogre, que a penes podia parlar, va estendre quatre dits i els va passar per sobre del cor; crec que sobren les paraules per a definir el gest. El càrrec d'alcaldessa el va exercir des de 1991 al 2001, curiosament tenint en el seu equip de govern com a regidor al seu propi fill. No va dubtar a convidar-lo a abandonar un ple, i més tard presentaria la seva dimissió com a regidor. Es difícil de vegades diferenciar l'oficial del familiar i en això Rosa M. ho té molt clar. Anys que va compartir amb la vicepresidència del Consell Comarcal del Tarragonès, sense deixar mai la seva professió de restauradora.
Del seu pas per l'alcaldia el que més ressalta és buscar les complicitats amb veïns i entitats per treballar tots plegats pel municipi, a part de la posada en marxa del Centre Mèdic o l'Oficina de Correus de la qual ella va ser propulsora. En la conversa em diu que no tot és posar totxos. El dia a dia dels ciutadans és molt important, encara que als seus néts bessons, en una festa en homenatge als avis, els van preguntar a què es dedicava l'àvia. Aquests no van dubtar a dir que: «la seva iaiona surt al balcó, parla i l'aplaudeixen, entén el que diuen els Reis d'Orient i viu a l'Ajuntament». Molt clar per a uns nens de tan sols quatre anys.
Tots els alcaldes tenen les seves agendes institucionals. Ella recorda, com a anècdota divertida, aquella que va presidir el Rei Emèrit a la Caixa, que quan va anar a saludar-lo, com exigeix el protocol, ella amb tota naturalitat i tenint en compte que era el seu aniversari, la qual cosa no podia passar desapercebuda, per molta presència del Rei Emèrit, fent la genuflexió que per a aquests casos s'exigeix, es va dirigir a l'Emèrit, dient-li: «señor, felicíteme porque hoy es mi cumpleaños». El Rei Emèrit no va dubtar a dir-li: «ahora seguro me dirá la edad tiene». Rosa M. li va contestar: «cuatro menos que usted, señor». El President de la Generalitat que també hi assistia es va adonar dels fets, però no es va escandalitzar en absolut, coneixia molt bé l'espontaneïtat de Rosa M. Simplement li va correspondre amb dos petons a les galtes per el seu aniversari.
Quan se li pregunta pels pitjors moments que ha passat en política, simplement contesta que aquells que venien del seu entorn, amb intencionalitat de fer-li mal. De seguida treu aquella cita de Winston Churchill quan comentava que "els nostres adversaris els tenim davant, els nostres enemics darrere" i no li faltava raó al primer ministre anglès, encara que Rosa M. posa un exemple aclaparador de la seva gestió: després dels anys d'alcaldessa «només no em parlo amb una persona de tot el poble». Ningú es pot imaginar el valor que té això, quan es tracta d'un municipi mitjà, més aviat petit, quan el contacte amb els veïns és de cos a cos.
Avui Rosa Maria Bertran mira enrere amb un gran orgull d'haver servit al seu municipi. No es penedeix de res del que ha fet, té clar que només els que no fan res no s'equivoquen mai, però tampoc encerten en res. Avui la seva vida és la seva família, en particular els seus néts, amics. Viatja cada divendres a Barcelona per preparar el menjar a casa de la seva filla, on cada vegada té més adeptes —això si, quan les mesures de la COVID-19 li ho permeten— perquè no deixa de ser una bona cuinera. Però també està preocupada per pagar els deutes, aquella resta que li queda de l'arranjament del campanar de Jujol i fa una crida econòmica a la solidaritat per un fet cultural que és de tots. El mateix campanar que s'acomiada de nosaltres, amb un repic de campanes per dir-nos que ja és migdia, l'anunci de l'àngelus, i és hora d’anar a fer el dinar.