Que no ho sé

Que no ho sé, que no en tinc ni idea. Els periodistes hauríem de reconèixer que, de vegades, sabem bastant menys del que volem aparentar. Parlo en un plural  majestàtic perquè sí, perquè em ve de gust i perquè suposo que toca, però no perquè em senti culpable ni necessiti capellans que em confessin els pecats deontològics. No seria això, si jo tinc la consciència ben tranquil·la. El que passa és que no em dolen els plurals, en general. I de vegades calen.

No sé si això dels rebrots  és puntual o progressiu, si la corba ens l’està tornant a jugar o si tot són processos normals i ultraprevisibles que «ja et vaig dir jo que hi anàvem de cap, si és que ho sabia». No sé si el virus  es transmet o si no es transmet també per l’aire, amb prou feines sé què és un virus. I no se’m cauran els anells, no. No sé si ens tancaran aviat com a Lleida  o si podràs fer les vacances del setembre. Que no ho sé. De debò, ni idea.

Hi ha qui creu que els periodistes  ho hem de saber tot, cosa que em sembla tragicòmica. Alguns dels que ho pensen són periodistes, de fet, cosa que fa encara més angúnia i vertigen a parts iguals.[Aquí hi havia una faltada gratuïta a Pilar Rahola que ha estat elegantment omesa del text per l'autor en un rampell de gentilesa]. No, ni ho sabem tot  ni ho hem de saber tot. El que hem de saber és a dir ben alt que no som gurus, que no volem ser gurus, que no espereu que algun dia ens llevem gurus. Ni endevins.

En dies d’incertesa i d’alta fragilitat informativa i social, és natural que tots busquem respostes  a tot el que ens mossega la son. Soc el primer a la cua. Però si t’insinués que tinc respostes, t’enganyaria. Si t’insinués que sé què passarà aquest dijous, t’enganyaria. I això sí que no ho puc fer. Prefereixo quedar-me curt, passar-me de prudent  i limitar-me a escoltar experts. Com tu. Com qualsevol. La pandèmia, em temo, ha accelerat la crisi no només de la salut, sinó del sentit crític  del personal. No és bo.

Jo, a cervells rumiants com el de l’Àlex Arenas els confiaria la custòdia d’uns fills que no tinc. Confiança cega en qui sap de què parla. Jo no en sé res, de tot això. Jo sé fer la meva feina, que no és respondre preguntes  sinó fer-les —ben fetes a poder ser— a qui sí les sap respondre. Vet aquí el tema. La resta és sorollada, la resta és bramar. Cosa que no ens farà cap bé. Una societat madura no ho sap tot, però tampoc creu saber-ho. Una societat madura amb saber escoltar ja en té prou.

No sé què passarà demà, què passarà avui, ni què volen dir les estadístiques i els números de brots i rebrots que avui tornem a tenir al davant. Ni idea, insisteixo. Tingues clar, però, que quan ho sàpiga us ho faríem saber al segon i amb bombo i platerets, si cal. Amb informació, no amb rumors. No amb opinions «perquè sí» de tot, perquè tenir opinió  encara és gratis. Fem cas als que en saben, que no és tan car. L'alternativa, però, sí que pot ser-ho.

Si no ens tractem tots plegats —en plural, sí— com a adults, com carai hauríem d’arribar algun dia a cap conclusió adulta?