El passat 28 de juliol la cultura catalana va perdre una veu rellevant tot i que no prou coneguda: s’apagava a casa seva, a Bonastre (Baix Penedès), Josep Poca i Gaya, a l’edat de 79 anys. Persona molt coneguda en certs ambients eclesials, culturals, polítics i del món independentista, la seva mort sobtada ha colpit a molts.
Poca té una vida no només interessant sinó en certs aspectes aparentment contradictòria tal com ell mateix ho definia en el títol del seu llibre de memòries Un capellà gens clerical, un polític poc polític. Memòries, editat el 2015 per Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Però per sobre de tot la vida de Josep Poca va estar marcada per la coherència i per una trajectòria sòlida de compromís amb Catalunya, la fe cristiana i la cultura. A continuació faré un repàs de la seva vida, que bàsicament té quatre etapes.
L'etapa de prevere
Fill de Josep Poca i Carme Gaya, el nen Josep va néixer el 16 de setembre de 1940 a l’Espluga Calba, un poblet de les Garrigues. Va tenir dues germanes que van morir al cap de pocs mesos de néixer, i segons conta ell mateix a les memòries “recordo haver empaitat el metge, el doctor Carbonell, per les cantonades del poble, tirant-li pedres, ja que el culpava de la seva mort” (p. 7). De família creient, als 11 anys va entrar al Seminari de Tarragona, on estudià Humanitats, i el 1957 va marxar a Salamanca, on es preparaven els Operaris Diocesans, i on estudià Filosofia i Teologia a la Universitat Pontifícia. Després de ser ordenat capellà l’agost de 1964, va ser vicari d’Alforja, rector fugaç d’Arbolí i vicari del Vendrell. I entre 1969 i 1970 va ser rector de Conesa, Savallà del Comtat i Segura.
L’historiador Josep Maria Roig el recorda molt bé quan, tot just estrenat com a mestre, va coincidir amb ell vers 1965-1970 en unes colònies d’estiu per a nois i noies que s’organitzaven a l’ermita de l’abellera de Capafonts. Roig hi anà com a voluntari i comprovà que allí Poca ja destacava com una persona entusiasta i un renovador de l’Església, unes actituds que de vegades molestaven a algunes autoritats eclesiàstiques, i per això de vegades va ser una pedra a la sabata a la jerarquia. Recorda Roig que Poca entonava molt bé els cants espirituals negres quan tot just s’introduïen aquí, ja que tenia molt bona veu, li agradava cantar i distreia la canalla. Formava part d’un grup de capellans progressistes on també hi havia els mossens Lluís M. Moncunill i Anton Bundó.
Però Poca, forjat en el Concili Vaticà II i home coherent amb els seus sentiments en sentir l’amor per una dona, després de profundes reflexions i lluites interiors deixà el sacerdoci, però no la fe cristiana, per casar-se amb Maria Àngela Dias, la que seria la seva muller tota la vida i amb qui tindria una filla, la Violant. Com apunta Josep Massot i Muntaner en el pròleg de les memòries de Poca, “no és gaire habitual a casa nostra que un sacerdot que s’ha secularitzat n’expliqui amb claredat els motius i proclami que encara se sent prevere[...], i sobretot que es manifesti fidel a una fe cristiana que continua essent un punt de referència important per a ell”. El seu cas forma part d’una penjada d’hàbits col·lectiva pròpia d’aquells anys que sobtaren bona part del moviment catòlic, i en què Ricard Pedrals, un dels pares de l’escoltisme, fou un dels paradigmes.
L'etapa editorial amb un parèntesi com a banquer
Un dels fets que pot sorprendre a més d’un de la trajectòria de l’independentista Poca és el seu pas per diverses editorials catalanes, entre les quals algunes que editaven bàsicament en castellà autors catalans, espanyols i sud-americans. Poca s’havia de guanyar la vida i, tal com afirma en les memòries, “el món editorial es convertí en la meva professió” (p. 76). De la mà de Joan Raventós va entrar a Ariel (1969-1976), que l’absorbí Seix Barral, on Poca continuà treballant-hi (1976-1977), i de Seix Barral passà a Crítica (1977-1979). A totes aquestes editorials hi feia tasques de correcció, revisió de textos i editor, i sovint Poca havia de contactar amb els autors per explicar-los o demanar-los certs canvis. Cansat del món editorial, va provar sort al sector de la banca: va haver d’obrir una oficina de l’aleshores Banco Vizcaya a Sort, i després es traslladà a Barcelona. Però fer de banquer no l’omplia gens i l’abril de 1982 plegà d’aquesta feina.
Després tornà a Seix Barral, que ja es trobava en mans del Grup Planeta, i durant aquesta etapa aquest home que s’aixecava de les taules dels restaurants si no tenien la carta en català conegué i hagué de col·laborar si us plau per força amb escriptors babèlics o espanyolistes com Juan Marsé, Eduardo Mendoza i Mario Vargas Llosa, i també amb Luis i Juan Goytisolo, Gabriel García Márquez, Octavio Paz i un llarg etcètera. El tragí de Poca en el món editorial va fer que deixés novament Seix Barral el gener de 1983 i que després d’una temporada llarga a l’atur, de més d’un any, s’incorporés a Editorial Empúries (1984-1988).
L'etapa política
El pas per la política de Poca, sovint com a assessor de presidents i consellers, començà el novembre de 1988, quan Antoni Comas, un dels consellers de Jordi Pujol més resolutius, el fitxà com a delegat del Departament de Benestar Social a Tarragona. El 1992 plegà del càrrec, i continuà la seva expertesa en el món editorial, tot i que aquesta vegada d’una manera diferent, ja que l’ex-capellà treballà durant anys com a free lance, al seu xalet Al Vent, de Bonastre, fent tasques per a diverses editorials.
Fidel al seu esperit lliure, Poca no militava a cap partit polític: el seu compromís era amb el país. Aquesta independència li portà més avantatges que inconvenients, i entre el 2000 i el 2003 va ser assessor del Gabinet de Presidència del Parlament de Catalunya amb Joan Rigol al capdavant. Després de ser un càrrec de confiança de CDC primer i UDC després, fou ERC qui el cridà, i el gener del 2004 va ser nomenat assessor de Josep-Lluís Carod-Rovira, aleshores conseller en cap. Però el pas fugaç de Carod en el càrrec, i d’acord amb els designis del partit de mantenir els col·laboradors de Carod, Poca continuà assessorant el nou conseller en cap, que fou Josep Bargalló, tot i que amb menys competències, cosa que l’obligà a buscar-se feina que l’omplís el temps. També va ajudar a Montserrat Coll quan fou directora general d’Afers Religiosos.
Tots aquests canvis de feina, força sovintejats, pot sorprendre a més d’un, però responia no pas a una personalitat inestable sinó a una coherència personal portada a l’extrem, i quan Poca no es trobava bé en una feina o veia que no hi encaixava, la deixava i en cercava una altra.
El Poca escriptor i home de cultura
Com molt bé el va definir Ignasi Aragay, Poca “és d’aquelles figures a l’ombra que tota bona cultura hauria de tenir i celebrar” (Ara, 30-7-2020). Poca no té una obra molt extensa, però necessària i més que respectable. S’estrenà amb el recull d’articles Com a casa, res. Reflexions des de “La caseta i l’hortet” (1986) i continuà amb l’assaig No gos mesell. En defensa de la identitat (1994). També és autor de l’Institut Pere Mata. Cent anys d’història (1896-1996) (1996), Vida vendrellenca. Els darrers anys del mil·leni (2000) i, juntament amb Albert Manent, Diccionari de pseudònims usats a Catalunya i a l’emigració (2013). Els seus darrers llibres són Guerra Civil i postguerra a l’Espluga Calba (2015), les citades memòries, també del 2015, L’Espluga Calba. Cent anys en imatges (2017), Deogràcies Civit Vallverdú, patriota català i escultor (2018), Bonastre. Cent anys en imatges (2020) i Carles, el pare de Pau Casals (2020).
A banda de l’obra pròpia, Poca, que va picar molta pedra, va ser curador de 6 volums del dietari de Maurici Serrahima Del passat quan era present, que van sortir entre el 2003 i el 2006, a més d’El passat des del present (1902-1935) (2008). En ocasió del centenari de Serrahima, el 2002, conegué Josep Benet, amb qui travà una forta amistat i de qui tingué cura, un cop mort aquell, dels llibres Joan Peiró, afusellat (2008) i Manuel Carrasco i Formiguera, afusellat (2009). El 2008 es publicà el llibre de Joan Pons Garlandí Un republicà enmig de faistes, oncle de Poca, que sortí gràcies a la seva empenta.
L’escriptor, que entre el 2001 i el 2005 fou president de l’Associació Musical Pau Casals del Vendrell, era força assidu en la col·laboració a mitjans de comunicació, tot i que de manera intermitent. Així, publicà articles als diaris Avui, El Punt, Ara, Diari de Tarragona, La Mañana i el Diari del Baix Penedès, i a revistes i setmanaris com El 3 de Vuit, Serra d’Or i Revista de Catalunya.
Gràcies a l’amistat amb el meu pare Albert Manent, que devia conèixer Poca vers el 2000, personalment tinc molts records de Josep Poca, i molt bons. Durant anys ell i la seva muller Maria Àngela venien pràcticament cada estiu a visitar el meu pare i la família a la masia que tenim al Baix Camp. Era una persona excel·lent, molt generós, de tracte exquisit i amb una gran estima per Catalunya i la llengua catalana. Arran de la confessió del president Pujol el juliol del 2014, Poca no va ser dels que li retiraren l’amistat ni s’amagaren. Continuà admirant l’obra de govern i la persona i alhora mantenint l’esperit crític cap al president, que havia tingut des de sempre.
El procés independentista il·lusionà molt durant anys l’home que havia participat a la Convenció per la Independència Nacional els anys 1987 i 1988. Tanmateix, i després de l’èxit del referèndum i del fracàs en l’intent d’assolir un Estat nou, el mateix Poca m’explicava que el descabdellament d’aquells fets l’havien atuït força. Darrerament tornava a estar il·lusionat amb la commemoració de l’Any Josep Benet, amb qui vaig coincidir en alguna reunió. Mort Benet, Poca continuà la relació i amistat amb la seva viuda Florència Ventura. Ja havia escrit alguns articles sobre Benet i es preparava com a conferenciant, malgrat els entrebancs de la Covid-19, per a la commemoració.
Curiositats del destí, el mateix Poca em va trucar el mateix dia de la seva mort per comentar-me un tema que li desagradava i que estava relacionat en un aspecte molt concret de la difusió de la figura i l’obra de Josep Benet. Però per desgràcia, el missatge que em va deixar al contestador del mòbil el vaig escoltar més tard, quan ja era mort. Heus aquí el periple vital, molt dinàmic, de Josep Poca i Gaya. Fou un home amb una vida plena i sempre sota la batuta de la pròpia coherència ideològica, tant cristiana com catalanista. La cerimònia de comiat va tenir lloc l’1 d’agost a la vila del Vendrell.