Diuen que val més tard que mai, que és preferible tardar a fer quelcom però fer-ho que postposar-ho i no complir mai. Un pensament que sempre cobra vida quan aquesta s’acaba. És inevitable, per algú que parla i viu els esports, no haver quedat impactat per l’inesperat adéu a una llegenda sobre les pistes de bàsquet com Kobe Bryant.
Ara és aquest cas però és quelcom que es pot aplicar en tots els àmbits de la vida. El valor del temps i allò que fem amb el que tenim agafa transcendència en jornades així. I és que és aquí on està la grandesa de les coses: no ens defineix allò que tenim, som allò que fem amb el que ens ha tocat tenir.
Dos exemples pròxims sense sortir de l’àmbit esportiu ni de casa nostra són l’Helena Casas i la Marta Galimany. La vila-secana i la vallenca estan trobant el punt més àlgid de la seva carrera esportiva quan aquesta es troba en una etapa de plena maduresa. La lluita, la perseverança i la passió fan que el més bo s’hagi fet esperar i ara es pugui gaudir més i millor.
Casas ha estat la primera dona a penjar-se una medalla en una Copa del Món de ciclisme en pista en la categoria de Keirin i Galimany segueix trencant el seu sostre i ha rebaixat la seva marca personal i el rècord de Catalunya de mitja marató i buscarà el mes vinent el bitllet per als Jocs Olímpic del Japó a la Marató de Sevilla. Per treure’s el barret. Dos exemples a seguir ben propers que ens fan treure un somriure en temps difícils. Val més tard que mai. I que duri.