L’altre dia, xerrant online, dos alumnes m’explicaven com reien en els seus grups de whatsapp enviant-se tik-toks dels professors de l’institut. Qualsevol gest o paraula provoca grans riallades quan el pa és tou, és clar. Qui no ho ha fet? Ara que els veuen només per internet, tant els amics com els profes, encara riuen més de les bromes diàries que feien dos mesos i mig enrere. Tot i que fa uns quaranta anys ben bons que jo era com ells, el record de les bestieses que féiem de joves em va fer pensar en les bestieses i riures de la gent jove d’ara. Naltros no teníem res semblant als tik toks però la pràctica diària de riallades estava assegurada a costa dels professors. Això ja devia passar amb Aristòtil i els peripatètics, podríem calcular. El cas és que les barrabassades d’institut em van dur a pensar en una història de quan era jove i que vaig començar a explicar als meus alumnes, fascinats de veure que els profes també havien estat joves i bromistes. La història fa així:
Hi havia una vegada, fa molts i molts anys, uns estudiants de BUP de l’institut Narcís Oller de Valls que, després d’una excursió escolar, van decidir posar en marxa una publicació o més aviat, una full volant per fer broma. La base de l’invent eren les caricatures dels professors i alguna anècdota que fes riure tothom. Amb tota la inconsciència i pardalamenta possibles, doncs, la cosa va tirar endavant. Els estudiants promotors, a qui anomenarem Lluís, Pere, Eva i una que es deia com una servidora, van trobar de seguida un parell de professors —de català i de física i química— que els van fer de còmplices i d’ajudants, ja que no només corregien els textos sinó que feien les còpies d’amagatotis a la multicopista que hi havia a un dels despatxos de la secretaria de l’institut. Doncs bé, La Veu de la Boira, que així es va dir el full volant, va començar a editar-se amb una periodicitat i un encert variables i tan elàstics com vulgueu. La resposta dels estudiants va ser entusiasta i si bé cap text anava signat ni apareixien noms enlloc, tothom sabia qui carai elaborava aquell divertiment perquè els encarregats de pensar, dibuixar i escriure eren els qui, a l’hora del pati, es posaven al capdavall de les escales del vestíbul amb un plec de “veus de la boira” sota el braç i les repartien.
I així van anar passant les edicions, entre riallades i comentaris enjogassats. Un exitàs. En termes d’ara, hauríem tingut centenars, milers de seguidors i “likes”. Vet aquí, però, que un dia se’ns en va anar una mica la mà i les bromes van tocar el voraviu a algun professor, que va anar de pet a parlar amb el director per queixar-se. Llavors, enmig d’una classe, va i apareix a la porta el Tibetano, el conserge ex-guàrdia civil de l’institut, i diu en veu alta els quatre cognoms implicats que eren convocats immediatament al despatx del director. Rient per sota el nas però també rumiant què ens podria caure de càstig, vam desfilar cap al despatx del director. Allí, ens va caure una bronca no gaire grossa però sobretot la constatació que la darrera edició de La Veu de la Boira seria segrestada i que la capçalera quedava totalment suprimida i prohibida. Així mateix, el director va pressionar perquè confesséssim els nom dels professors còmplices, cosa que no pensàvem fer de cap manera. L’excusa per la delació era la de sempre: esquivàvem el càstig de quedar-nos una setmana fins a última hora de la tarda si dèiem el nom dels profes que ens havien ajudat, ja que estava clar que ells eren els ideòlegs i els qui escrivien tots aquells textos “massa ben escrits per ser de cap alumne” segons l’anàlisi del professor de literatura espanyola. El jovent havia estat manipulat, un cop més.
Els editors de La Veu de la Boira, doncs, vam ser castigats perquè no vam confessar. Anys després, jo soleta vaig rumiar que aquella història anava més enllà de les nostres bromes de gust divers. Sens dubte, una part del professorat, encara de la vella guàrdia franquista, veia amb molts mals ulls el tracte dels professors joves amb l’alumnat: constataven com el seu poder s’esvaïa i anava aigüera avall, acostant-los a la jubilació inevitable... I en aquella bestiesa de La Veu de la Boira, que els molestava perquè, com sempre, les riallades servien perquè el poder “dels de tota la vida” s’esquerdés, els havia semblat una gran ocasió per castigar la joventut irredempta i alhora les noves generacions de professors demòcrates i provinents del Camp de Tarragona i no de cap Castella profunda, posem per cas. Però aquesta ja seria una altra història.