«La viabilitat del club és la quota; si el soci respon, l’entitat tindrà futur». Així de contundent és Mònica Balsells, presidenta del Reus Deportiu, quan és qüestionada pel futur de la institució que dirigeix. El discurs de la màxima mandatària roig-i-negra és totalment aplicable a la gran majoria de clubs del territori. I com més gran siguin, pitjor. Després de declarar-se l’estat d’alarma el passat 14 de març per l’avanç del coronavirus, les entitats de casa nostra veuen com la llista de socis que es donen de baixa va en augment.
[predef]tarragona-digital-grup-583[/predef]
A aquest factor cal sumar la del retorn de les quotes, pagaments mensuals que els clubs passen als seus socis i que alguns d’aquests retornen perquè no poden fer ús de les instal·lacions. Tan comprensible és que la situació econòmica de les persones es veurà alterada pel Covid-19 com que el futur de les institucions depèn de com s’involucrin els seus socis. TarragonaDigital ha conversat amb algunes de les principals entitats esportives del territori i aquestes deixen clar que el futur es troba en la seva massa social, aquella qui pot provocar un canvi radical en el panorama esportiu del futur més immediat.
Diferència entre un club de socis i una entitat privada
Quelcom bàsic per entendre el panorama actual és ser conscient del que suposa ser part d’un club de socis o ser abonat d’una entitat privada. Clubs com el Reus Deportiu, el Club Tennis Tarragona, el Club Natació Tarraco o el Club Natació Reus Ploms, entre molts altres, són entitats sense ànim de lucre format per centenars o milers de petits propietaris que formen part d’aquest nucli mitjançant un carnet de soci i una quota bàsica mensual que dona dret a fer ús d’unes instal·lacions que, en un petit percentatge, són seves.
Això és molt diferent de quan un s’abona a un gimnàs o a un centre d’activitat esportiva privat on només paga per accedir i fer ús d’unes instal·lacions que són propietat d’una o diferents persones. Partint d’aquesta base, els drets i les obligacions són ben diferents en ambdós casos. La Secretaria General de l’Esport i de l’Activitat Física s’ha encarregat en els darrers dies de deixar clara aquesta diferència per conscienciar tothom qui vulgui retornar les quotes mensuals per retallar les despeses en temps convulsos.
Les quotes socials abonades a entitats culturals i esportives sense finalitat de lucre no tenen dret a devolució perquè «són aportacions a fons perdut per contribuir al manteniment de l’entitat i reflecteixen l’adhesió i la pertinença a un projecte compartit per totes les persones associades», deixant clar que ser soci suposa «ser part propietària del club i exclou la relació de consum». Allò que sí que es podria fer és reclamar el retorn de les activitats addicionals que suposen una despesa extra, quelcom que els clubs del territori ja han renunciat a cobrar perquè no es poden executar.
[predef]tarragona-digital-84[/predef]
Pel que fa a empreses amb ànim de lucre com gimnasos o cursos esportius, aquests deixen de prestar els seus serveis per tancament temporal provocat per l’estat d’alarma i els seus clients (no socis) sí que tenen dret a demanar el retorn dels diners, tot i que també tenen la possibilitat d’acceptar diferents compensacions o descomptes que ofereixi la direcció del centre. Si el servei de l’empresa no es reprèn després de la finalització de l’estat d’alarma, «l’usuari pot demanar total dels imports pagats» i es recomana «reclamar a l'empresa sempre de manera que quedi constància mitjançant el full oficial de reclamacions, la bústia de reclamacions en línia o un correu electrònic». En el cas que passi un mes i no s’arribi a un acord, «es pot presentar una reclamació en el servei públic de consum del municipi o al formulari web de l'Agència Catalana del Consum».
Com més gran sigui el club, més problemes pot patir
De la mateixa manera que va succeir amb l’aplicació dels ERTO, com més professional i gran sigui l’estructura d’un club de socis, més despeses tindrà i més dependrà dels pocs ingressos que pot mantenir: les quotes bàsiques. En aquesta situació es troben tots els clubs del territori. TarragonaDigital ha pogut conversar amb dos de la ciutat de Reus i dos de Tarragona: el Club Natació Reus Ploms, el Reus Deportiu, el Club Natació Tarraco i el Club Tennis Tarragona. I tots coincideixen en una cosa: el seu futur està en mans dels socis.
El Ploms presidit per Isidre Guinjoan ha patit quelcom més de 50 baixes de socis des del passat 14 de març, quedant-se la massa social propietària del club fregant els 2.500. Un cop passats els rebuts als socis, la Junta Directiva ha vist com un 10% de socis han declinat pagar la quota bàsica, deixant d’ingressar més de 5.000 euros a les arques de l’entitat. Tot i que les despeses de les entitats han baixat amb l’aplicació dels ERTO i per la mínima activitat que es manté al club, hi ha pagaments que no es veuen afectats: «El 70% de les despeses són fixes», reconeix Isidre Guinjoan. El president plomista ha fet càlculs i estima que el club deixarà d’ingressar uns 150.000 euros fins al setembre mentre que només s’estalviaran entre 30.000 i 40.000 euros en despeses. I és que si els socis es donen de baixa, el club deixarà d’ingressar diners i, encara que tingui flexibilitat a l’hora de pagar despeses, aquestes s’hauran de fer front en un moment o un altre.
El Reus Deportiu fa una crida als socis
En la mateixa línia es mou Mònica Balsells, presidenta del Reus Deportiu. L’entitat roig-i-negra ja ha vist com 200 socis s’han donat de baixa, disminuint la massa social de 6.500 a 6.300 persones. A més, fins ara, han patit el retorn de quasi un 2% de les quotes mensuals, xifra que pot augmentar en les pròximes hores tot i que les previsions inicials amb les quals treballava el club eren molt més pessimistes. Sigui com sigui, el club perd ingressos tot i que «seguim tenint despeses estructurals com els crèdits bancaris, el lloguer de la maquinària del gimnàs i el mateix funcionament amb uns mínims d’aigua, llum i gas», explica una Balsells que recorda que «en seguretat social mensual i els serveis mínims, ens deixem 100.000 euros al mes».
A més, els roig-i-negres són conscients que «com més temps passi el club tancat, més fugues de socis hi haurà i la viabilitat del club és la quota; si el soci respon, el club tindrà futur i es podrà aguantar més o menys», explica una Balsells lligada de mans i peus: «Tenim una sensació d’impotència important, no podem fer més d’allò que estem fent perquè depenem de molts factors».
Bordas (CN Tarraco): «Sense les quotes, els clubs moriran»
Un menor impacte sembla patir el Club Tennis Tarragona presidit per Pere Bergadà. El club tarragoní diposa d’uns 1.900 socis i només s’han donat de baixa cinc, tot i que les veus molestes que poden sumar-se a la llista de baixes va en augment. Precisament a principis d’aquesta es va comunicar als socis de l’entitat que s’han pres dues mesures per reduir l’impacte de la crisi econòmica: una reducció de la quota bàsica de cara al mes de maig i posteriors, sempre que l’economia ho permeti i un ajornament de la quota per a situacions personals d’extrema dificultat. I és que des del Tennis Tarragona ho tenen clar: «La quota dels socis és essencial per a la supervivència del nostre club», reconeix Bergadà.
El màxim mandatari dels tarragonins creu que és el moment de fer una tasca pedagògica cap als socis per transmetre’ls la importància de no abaixar-se del vaixell ara que són més necessaris que mai. I és bàsic ser conscient que com més s’allargui l’estat d’alarma i els tancaments dels clubs, més possibilitats d’enfonsar-se tenen aquests: «Si la situació s’allarga, haurem de prendre noves mesures», afirma Bergadà. Més contundent és Francesc Bordas, gerent d’un CN Tarraco amb uns 2.200 socis: «Els clubs, que tenen importància dins del teixit social, no es poden deixar de la mà de Déu». El Tarraco ha patit una seixantena de baixes: «De moment no és alarmant, estem perdent molta facturació però el nivell actual no és excessivament alt».
El gran quid de la qüestió és el pas del temps. Tots els clubs sospiten que com més mesos pasin d’inactivitat, la fuga de la massa social anirà en augment: «Ens preocupa a tots i no sabem com acabarà; tenir la instal·lació dos o tres mesos tancada és un cop molt dur, la importància del soci és més gran que mai». Bordas demana una ajuda als quatre costats perquè el temps juga en contra per a totes les entitats esportives, tenint en compte que quan torni la normalitat, les seves instal·lacions seran de les darreres en obrir: «Treballem en un pla econòmic per als pròxims mesos però és molt difícil saber fins on podrem aguantar; sense les quotes dels socis, no tenim futur, és impossible».
Des de presidència, passant per gerència, junta directiva i tots els estaments dels clubs, el missatge és unànime: sense els socis i les seves quotes, el futur és molt negre o totalment inexistent. Demanen ajuda davant un futur incert i un present on es treballa decidint i intentant encertar. I sobre la taula hi ha dues opcions: mantenir el pagament de la quota fent esforços a l’economia familiar i seguir ajudant el teu club o renunciar-hi i esperar que la durada del tancament al públic sigui el més petit possible. Difícil decisió que pot decidir l’endemà d’entitats històriques.