Neteja bàsica, instal·lacions elèctriques i de gas, manteniment de les canonades i els serveis relacionats amb l’aigua, terrenys de joc, etc. Totes aquestes tasques, pa del cada dia dels clubs esportius, no es poden veure aturades tot i l’estat d’alarma establert pel govern davant l’avanç del coronavirus. Per aquest motiu, les directives de les entitats del nostre territori segueixen mantenint un mínim extremadament reduït de personal que treballa en solitud per mantenir al dia les instal·lacions amb l’objectiu de conservar-les en les millors condicions de cara al futur retorn a la normalitat i evitar una despesa milionària a un club que ja veurà tocada la seva economia després de l’aturada d’activitat forçosa.
[predef]tarragona-digital-84[/predef]
TarragonaDigital ha volgut conversar amb dues d’aquestes persones que realitzen una feina poc mediàtica però, ara més que mai, extremadament valorada. Són Ionel Grigore Dane i Josep Martí. El primer és el cap de manteniment del Reus Deportiu i el segon és un dels treballadors de RoyalVerd, empresa encarregada del terreny de joc del Nàstic de Tarragona. Ambdós han vist reduïda dràsticament la seva activitat professional però no fan un confinament total. Assisteixen a les instal·lacions dels seus clubs per realitzar una tasca que, a la llarga, farà estalviar desenes i, fins i tot, centenars de milers d’euros a les arques de l’entitat.
La gespa del Nou Estadi, en perfectes condicions
Josep Martí és una de les cares més habituals de la cura de la gespa del Nou Estadi. Acompanyat per l’Andrei Ghenciulescu, ambdós s’encarreguen actualment de la cura i el tractament del terreny de joc nastiquer. Surten de casa per anar a treballar, tot i que no cal que la visita a la Budallera sigui diària: «Anem a tallar i arreglar la gespa quasi cada dia, si no es morirà», explica un Martí que assisteix amb menor regularitat que el seu company. En Josep té 60 anys i el seu company ja l’avisa: «L’Andrei em diu que no rondi tant pel camp». L’equip encarregat de la gespa el completa Luis Eduardo Castro, tot i que actualment no està operatiu.
Més enllà de tallar la gespa, Martí i Ghenciulescu s’encarreguen de posar l’adob adient i sulfaten la gespa per evitar que agafi fongs: «La gespa és un ésser viu i se l’ha de tractar, actualment la deixem una mica més alta d’allò que és habitual però s’ha de tallar igual per si tornem a competir, el camp estigui en les millors condicions». Si la setmana és més calorosa, poden arribar a regar el terreny de joc en dues o tres ocasions, fet que ajuda a realitzar un manteniment bàsic. En el cas que aquest no es dugués a terme i s’hagués de canviar la catifa verda, el club hauria de fer-se càrrec d’una despesa aproximada de 300.000 euros. Martí i Ghenciulescu assisteixen al seu lloc de treball amb la tranquil·litat de trobar-se aïllats de la ciutat: «Allà no hi va ningú, no hi ha cap perill i les portes sempre estan tancades».
L’Ionel, l’ànima del Reus Deportiu
També es troba sota mínims l’activitat al Reus Deportiu que presideix Mònica Balsells. Els pocs treballadors que no han entrat a l’ERTO realitzen les seves tasques de forma telemàtica, tot i que només queda un que visita amb regularitat les instal·lacions del Carrer Antoni Gaudí: l’Ionel Grigoge Dane. Es tracta del cap de manteniment de l’entitat i diàriament dona un tomb pel club al matí. Dedica entre una i dues hores al dia a realitzar un treball vital per a què als roig-i-negres no se’ls hi generi un problema econòmic més gran del que suposa ja una aturada total de l’activitat esportiva.
Ionel, resident a Espanya des de fa sis anys i treballador del club des de fa vuit mesos, té estudis d'enginyeria elèctrica, fontaneria i informàtica. La seva polivalència li val per mantenir uns mínims en les instal·lacions d’un club abandonat per l’estat d’alarma: «Fa una mica de respecte veure-ho tot buit, habitualment treballo rodejat de moltes persones i ara no s’escolta res, totes les llums estan apagades», reconeix Ionel. Les tasques que més temps li roben són les relacionades amb l’aigua. Totes les piscines han vist reduïda la seva capacitat d’aigua a un mínim per reduir la despesa de manteniment. Totes excepte una, que disposa d’un sistema automàtic de manteniment: «Per omplir de nou les piscines caldran milions de litres d’aigua i serà una despesa important».
Tot i aquesta despesa, Ionel sap que la seva tasca és clau per a què el club torni a la normalitat quan torni a obrir les portes: «Si s’aturés tot al 100%, després tindries problemes amb les instal·lacions d’aigua perquè els tubs quedarien buits, les dutxes quedarien plenes de cal i si se li donés pressió, tot es podria danyar. I canviar la meitat de les instal·lacions suposaria un cost de més de 200.000 euros». Posar clor i desinfectants a l’aigua, netejar els filtres, vigilar els pous situats en els soterranis del club i una llarga llista d’etcèteres són les tasques d’un Ionel que no està sol del tot. En el cas que un incident greu imprevist es produís a les instal·lacions com algun problema en les canonades o en la maquinària, hi ha un pla d’actuació on rebria l’ajuda de només una persona més amb l’objectiu de tallar el problema i després intentar buscar-li una solució.
El club no vol posar en risc als seus treballadors i ha treballat amb previsió. Dies abans del tancament, es van adquirir els materials suficients per a un llarg confinament: «Tenim quatre tancs de 10.000 litres cada un, dos de clor i dos d’àcids; tenim productes desinfectants en estoc, ho vam comprar preveient el decret de l’estat d’alarma». A més, Ionel assisteix al club i sempre ho fa acompanyat de la seva mascareta i els seus guants: «La salut és el més important». I com aquests, moltes situacions semblants en els clubs del territori. Tot esperant a veure la llum al final del túnel per poder tornar a la normalitat.