1 de maig, Dia Internacional dels Treballadors. Inicialment i arran d'una sèrie de mobilitzacions que es van produir al Chicago de finals del segle XIX va ser una jornada commemorativa del moviment obrer mundial però ben aviat es va convertir en una jornada de lluita reivindicativa per a la millora dels drets i les condicions laborals que ha arribat fins als nostres dies.
D'uns anys cap aquí, l'impacte de l'1 de Maig no és el mateix. Molt lluny en el temps queden aquelles manifestacions massives que servien per pressionar governs i patronal de cara a millor les condicions laborals. De fet, segurament això ha estat així perquè, en línies generals i malgrat les millores que sempre calen i que s'han de seguir reivindicant i lluitant, les condicions laborals de la classe treballadora han anat evolucionant en positiu al llarg dels anys tot i fer aflorar altres problemes en el món del treball. Problemes que al segle XIX eren impossibles de preveure.
El paper dels Sindicats Obrers del segle XXI sembla ancorat en les reivindicacions del passat, fet que converteix de vegades la seva lluita en més simbòlica que efectiva. Si bé durant molts anys han estat bons instruments per canalitzar de forma efectiva les reivindicacions laborals col·lectives, tant en els nuclis empresarials i laborals com davant de la societat i dels dirigents polítics, no es pot negar certa crisi reputacional dels sindicats, sobretot els majoritaris i fortament subvencionats, que són percebuts com a antigues i costoses baluernes de poder. També cal celebrar que molta de la lluita sindicalista ja es vehiculi actualment en sindicats més especialitzats i reduïts, més flexibles i acordats amb els nous temps.
La realitat és que molts conflictes laborals perviuen i se n'han afegit de nous. L'acció sindical falla en solucionar-los o, si més no, no comunica bé als seus afiliats, fent que el descontentament dels treballadors amb els seus representants creixi. Sobretot durant la crisi econòmica dels últims anys, de la qual no hem acabat mai de sortir.
Així arribem al present. Avui hi haurà dues manifestacions a Tarragona –els sindicats són incapaços, ja fa també molt temps, de posar-se d'acord entre ells— amb consignes com «+Drets +Igualtat +Cohesió. Primer les persones» o «Lluita social i sindical per acabar amb el capital»-.
Les consignes són les de sempre però els problemes i desajustos del mercat laboral actual i futur són diferents i nous. El lloc de feina de 35 hores setmanals amb un mes de vacances a l'agost, setze pagues i per tota la vida a la mateixa empresa i fins a la jubilació és una utopia, però en dies com avui sembla el principal objectiu a assolir.
La multi ocupació o les jornades parcials per necessitat són un problema a combatre però en molts casos són també una opció laboral flexible i una via de millora de la conciliació familiar i laboral. La formació especialitzada i permanent és clau per esdevenir un perfil professional interessant per un mercat laboral global que canvia constantment i continuarà fent-ho els pròxims anys.
Els mileuristes amb poca o nul·la formació i les petites empreses amb una cartera de clients feta i amb clara viabilitat econòmica que han de tancar per manca de relleu generacional mínimament format conviuen de forma alarmant. Per no parlar de les estocades permanents als professionals autònoms o de la pressió fiscal a les rendes mitjanes, capítols a banda que sempre ha tingut escassa presència a les reivindicacions laborals en dies com avui.
Els més pessimistes auguren una nova crisi econòmica que ja s'està produint de forma soterrada i que tornarà a esclatar aviat. Els indicadors laborals i econòmics a Espanya es mantenen estables però sense els índexs de creixement que havien experimentat els últims anys. Si es compleixen els pronòstics més negatius, la destrucció de llocs de treball que ens espera pot ser molt més salvatge que la que hem passat. Cal que tots plegats —també i sobretot els sindicats— agafem consciència que el futur immediat pot tenir a veure ben poc amb el passat recent i que les reivindicacions que ja avui la realitat fa impossible assolir, poden ser peces de museu demà amb els canvis estructurals que un mercat laboral cada cop més digital, automatitzat i telemàtic experimentarà durant la pròxima dècada.