A les portes de tancar l’any 2018 i d’obrir el 2019 és un bon moment per fer balanç de què han suposat, en clau tarragonina, aquests 365 dies que aviat deixarem enrere i de què podem esperar del pròxim any que vindrà essencialment marcat per les eleccions locals –si no se n’hi afegeixen també de catalanes i estatals, a banda de les europees–.
L’actualitat tarragonina de 2018 ha anat de la mà de l’actualitat catalana. I si d’actualitat catalana parlem, hem de parlar de l’inacabable procés català. L’any que tanquem ha suposat un bany de crua realitat per a l’independentisme. Tancàvem 2017 amb la ressaca de l'1 d’octubre i amb uns resultats electorals que mostraven una Catalunya dividida. Un any després, el 21-D ha estat del tot descafeïnat i la mobilització social ha perdut molta força; tanta, que la societat catalana, i també els seus polítics, han hagut de tornar a la realitat i començar admetre en veu baixa que –almenys de moment— no hi ha res a fer i que la prioritat és fer sortir els polítics de la presó. Recompondre la trencadissa com es pugui i veure-les venir per quan arribin –si arriben– millors temps, tenir-ho tot més ben preparat.
Políticament, al 2019 el focus es centra en els ajuntaments i en clau local, ningú vol parlar gaire d’independència. Potser en volen parlar més els unionistes que els mateixos ‘indepes’, així està el pati.
2018 ha estat l’any dels Jocs del Mediterrani. El balanç final no va ser del tot positiu però amb la perspectiva del temps, potser ha millorat una mica. I possiblement ho farà encara més si Ajuntament i Generalitat són capaços de donar vida i sortida a l’anella mediterrània de Camp Clar i de pas, concretar l’alternativa a Ikea, per seguir consolidant el principal nucli comercial i d’oci tarragoní que ja és Les Gavarres. A Reus, l’any es tanca amb el traspàs de l’Hospital a la Generalitat. Un fracàs per la capitalitat sanitària reusenca projectada cap al sud de Catalunya per uns, un triomf que permetrà per fi a l’ajuntament fer d’ajuntament i no de gestor sanitari, pels altres.
Al 2019 el focus es centra en els ajuntaments i en clau local, ningú vol parlar gaire d’independència.
En clau territorial, la Regió del Coneixement Catalunya-Sud seria el més remarcable del 2018 que deixem enrere. Ha anat creixent i l’any vinent s’haurà de començar a materialitzat. A concretar i a desenvolupar més enllà del power-point. Si s’aconsegueix, es tracta de l’instrument que dibuixarà el futur de Tarragona com a regió que sembla que ara comencem tots plegats a creure’ns col·lectivament; així que val més que arribi a bon port.
Culturalment, el 2019 té el Museu Casteller de Valls com a assignatura pendent després d’un retard que ara ja esdevé injustificable. I el Museu de la Vida Rural de l'Espluga, referent cultural de les comarques d'interior i que cada cop més pot mirar Tarragona o Reus de tu a tu inicia també aquest 2019 una nova estratègia de creació i projecció cultural i turística que valdrà molt la pena seguir de prop. També en clau turística, 2019 servirà per seguir consolidant l’aposta pels creuers del Port de Tarragona i el reforç de l’univers Costa Daurada amb l’inici de les obres del Hard Rock.
El Priorat ha seguit la seva projecció internacional de forma imparable aquest 2018 i al Penedès, a més de la Vegueria que, passat el període de gràcia, hauria de poder començar a treballar aquest 2019, s’han començat a entreveure iniciatives i idees per projectar la comarca de forma unitària i cercant un discurs i un relat més enllà de seguir conformant-se en ser una comarca dormitori entre Tarragona i Barcelona.
L'A-27 sembla que tornarà a arrencar després de l'enèssim retard, l’estació intermodal sembla que acabarà essent un baixador, o ni això, i el tercer fil segueix el seu camí ‘provisional’ cap a ‘definitiu’. En això no sembla que hagi de canviar res amb el canvi del 8 pel 9. Tampoc es veuen grans alegries en l’àmbit esportiu: o canvien molt les coses o ni el Nàstic ni el Reus continuaran a segona divisió.
En definitiva, doncs, podem dir que 2018 ha estat un any més aviat gris, que no passarà a la història per grans fites ni gestes però necessari per anar encaixant determinades peces al seu lloc i per anar posant les bases de la Tarragona de la pròxima dècada.