L'octubre del 2018, culminant una sèrie d'anys en contínua davallada, el sector de l'avellana va tocar fons. Com es va advertir en aquell moment, la collita del 18 va representar el pitjor any de la història per a l'avellana del Camp de Tarragona. El producte agrícola de qualitat emparat en la Denominació d'Origen Avellana de Reus, un cultiu gairebé únic a Catalunya, començava així una batalla molt complicada per la supervivència.
Però lluny de ser un misteri, les raons de la catàstrofe ja estaven llavors ben clares. Un preu sempre per sota dels seus competidors turcs i italians altament competitius, la pèrdua de múscul del sector provocat per l'envelliment de la nostra pagesia i la manca de relleu generacional, la reducció d'hectàrees de conreu —avui no arriben ni a les 10.000—, la manca de promoció institucional adient i, per reblar el clau, un canvi climàtic que enfonsa la producció a mínims històrics.
Els pagesos avisaven i el Departament d'Agricultura hi coincidia: l'avellana se'n va en orris. Dues collites més tard, tristament, cal constatar que la situació no només no s'ha aconseguit revertir, sinó que ha empitjorat. Encara que el preu fixat a la Llotja de Reus ha remuntat una mica fins a 1,90 la lliura, encara està més de trenta cèntims per sota dels competidors i, més important, per sota del preu de cost, per la qual cosa als productors no els surten els números i molts es plantegen si val la pena plegar l'avellana.
Les circumstàncies econòmiques i socials s'han sumat a les climàtiques, com els efectes de les ventades de 2018 o les pluges del final d'hivern d'enguany que van entorpir la pol·linització dels arbres. En definitiva, tres anys de pèrdues acumulades que posen en qüestió la pervivència d'un cultiu emblemàtic del Camp de Tarragona al qual molts ja han substituït per altres productes més rendibles com les garrofes o les plaques solars.
Costarà entendre el Camp sense avellana? És indubtable que sí. El fruit sec s'havia convertit els últims cent cinquanta anys en tot un símbol de l'agricultura tarragonina, un senyal distintiu de la regió. Això no obstant, també cal recordar que l'avellana no ha estat sempre aquí: va ser la solució d'emergència per fer front a la crisi de la fil·loxera del segle XIX, que va arrasar tota la vinya. El cultiu tradicional —juntament amb l'olivera— que ara, paradoxalment, es va restituint a tot el territori, recuperant la seva preeminència històrica ja des del temps de la romanització.
Vol dir això que la desaparició de l'avellana és un cicle natural i no cal fer-hi res? És clar que no. Darrere de l'abandonament de les finques dedicades al cultiu del fruit sec també hi ha hagut negligències i omissions d'ajut. Incapacitat manifesta de les administracions per fer atractiu el producte i saber-lo vendre bé. Cap mena de suport per substituir els pagesos que es jubilen per altres de joves amb noves idees i empenta. I, com sempre, un paper galdós dels intermediaris i les cooperatives, sovint més preocupades per treure els màxims beneficis que per la supervivència de l'avellana tarragonina.
Cal esperar que els pronòstics no es compleixin i que un parell d'anys de bones collites puguin ajudar a recuperar el sector, però no cal fer-se il·lusions. Amb totes les adversitats a què s'enfronta, la producció d'avellana pot quedar com una anècdota al Camp de Tarragona. Haurà estat una mica culpa de tots, però no es podrà dir que no ha estat un final llargament anunciat. Només es pot desitjar que en quedi alguna lliçó útil de cara al futur de la nostra agricultura.