Lluís Miquel Pérez dret a l'escala interior del Centre de Lectura de Reus

El Centre de Lectura no censura

Ara més que mai, la societat civil reusenca ha de donar suport al seu gran centre cultural quan es veu atacat per causa de conflictes personals absurds

La setmana passada es va publicar —i va córrer amb certa fortuna per la ciutat— un article que denunciava una presumpta censura al Centre de Lectura de Reus. La peça denotava una gran esquírria envers l'entitat i el seu president,  Lluís Miquel Pérez. Ni l'ateneu reusenc ni el seu màxim directiu, a qui se li podrien retreure coses però no pas l'elegància ni la independència des que es va fer càrrec de la institució, sortiran a defensar-se de les greus acusacions que s'hi feien. És bo que així sigui, i que l'aparell comunicatiu del Centre de Lectura estigui per sobre d'aquestes vel·leïtats i renyines personals.

Però des dels mitjans de comunicació locals creiem que no és convenient deixar-ho passar. En més de deu anys de vida, des d'aquesta capçalera fortament intrincada amb el teixit cultural de  Reus s'ha donat veu a opinions de tots els colors i sensibilitats i s'ha potenciat sovint l'opinió forta i compromesa. Hem intentat mantenir-nos al marge de les polèmiques de vol gallinaci, i hem entès que la discrepància és un actiu en la vida civil de la ciutat. Però que no ens pronunciem sempre no vol dir que no observem: el Centre de Lectura és insubstituïble com a pol social i cultural, una excepció notòria en les viciades dinàmiques polítiques locals. Una casa que és dels socis i de tota la ciutadania, que ha acollit desenes de generacions de reusencs i que ha vehiculat sempre les ànsies de saber de tothom.

Una entitat on, a més a més, els directius —tots— no cobren i dediquen moltes hores del seu temps al Centre per amor a l'art i pel prestigi que suposa treballar per a una institució centenària. Un ateneu que és, per definició i per tradició, l'escenari natural del reusenc lliure. Qui no ho reconegui i intenti malmetre el bon nom del Centre de Lectura amb acusacions ridícules, insinuacions malaltisses i posicions sectàries és com a mínim, algú que —sent benèvols— no cal tenir gaire en compte. No val la pena entrar en el terreny de la desqualificació personal, perquè hi ha paraules que desacrediten automàticament qui les escriu, però sí que hi ha algun aspecte que cal aclarir.

El president del Centre de Lectura —jubilat, recordem-ho— es passa gran part del dia a les dependències de l'entitat perquè hi treballa. Per a l'entitat. Acusar-lo doncs de fer-ne servir les instal·lacions per a interès personal és poc menys que absurd. El fet d'insinuar un servei ocult i conspiratiu al servei del PSC ja voreja la insanitat, més sabent que l'exalcalde Pérez ja no té cap càrrec de partit i es va desmarcar públicament d'algunes actituds poc 'catalanistes' dels socialistes. El Centre de Lectura ha sabut mantenir-se al marge dels tripijocs partidistes —que no polítics— i s'han de combatre les difamacions que posin en dubte aquesta realitat, ja no per cap sentit decimonònic de l'honorabilitat, sinó per mera defensa de la veritat.

Naturalment, el Centre es compon de persones de moltes sensibilitats diferents, i és normal que hi hagi estira-i-afluixes, així com que cadascú es rodegi de gent de la seva confiança. És una prerrogativa democràtica que, en cada moment, l'equip directiu disposi dels espais i mitjans de l'entitat per a garantir-ne el bon govern. En tot cas, reiterem, no estem parlant de cotxes oficials sinó de fer servir taules i cadires. Demencial.

La segona acusació de l'article gira al voltant de la suposada censura de la presentació d'un llibre de l'òrbita de Jordi Bilbeny i de l'Institut Nova Història. Deixant de banda que les teories d'aquesta colla són com a mínim acientífiques i provoquen urticària a la comunitat acadèmica catalana, és molt agosarat parlar de censura. Al Centre de Lectura s'hi presenten cada any desenes de llibres, de tota mena i condició. De fet, un dels grans problemes de l'entitat és no disposar de prou temps i espai per fer front a totes les novetats editorials que sol·liciten ser presentades. Dit això, ni la Secció d'Història del Centre de Lectura ni el seu Consell Directiu tenen constància d'aquesta petició.

És clar que, repetim, el Centre està regit per persones i és molt fàcil que s'extraviï un correu electrònic, però d'aquí a bescantar tota la institució amb un titular efectista que ataca contra el seu gran valor, que és la llibertat d'expressió, hi ha un pas inassumible i que requereix que tots els reusencs i reusenques s'exclamin i donin suport a la gran joia cultural de la ciutat. No és moment per fer-hi broma, en un moment de gran distanciament entre la ciutadania —els més joves sobretot— i els actius culturals.

En la tercera acusació, que és diàfanament una qüestió d'ego mal resolta, sense cap argument i molta floritura poètica per ocultar-ne la irrellevància, ja no hi entrarem. Però potser és la clau de volta per entendre com es pot arribar a posar als peus dels cavalls el Centre de Lectura de Reus, una de les poques institucions lliures que ens queden, per unes nimietats tan puerils.